Fa 31 anys, Johan Cruyff va decidir canviar el com del Barça. Entre d’altres coses, la seva experiència com a futbolista de la casa va ser decisiva per respondre’s les preguntes que es feia el barcelonisme. Com era possible que un dels clubs més poderosos del món, sempre amb estrelles mundials, fos “més que un club” en tots els aspectes excepte en el futbolístic« Cruyff va canviar la història: de 2 Recopes i 3 copes de Fires en 87 edicions, a 5 copes d’Europa, 2 Recopes, 3 mundials i 5 Supercopes, en 31. A no aparèixer per les fases finals, a ser-hi sempre. De guanyar 10 lligues –en 60 anys– a guanyar-ne 15 –en 29.

Però no només son estadístiques. Potser, fins i tot, el gran orgull del barcelonisme ha estat la manera triada, aquest com, únic i exclusiu, creatiu, talentós, ambiciós. El Barça de Cruyff va canviar la mentalitat de la seva gent, històricament pessimista, fins a fer-la sentir la més afortunada de totes. La inèrcia de tot allò és tan potent que amb Guardiola (la sublimació de la idea) i Luis Enrique hi va haver triplet i amb Valverde, potser. Cadascú amb els seus matisos i, certament, cada cop més allunyat de la idea original, però amb essències innegociables, sobretot pels mateixos jugadors. En aquest sentit, fa vergonyeta escoltar certa crítica que exigeix canvis que, sens dubte, porten el club allà on era abans de 1988. O aquella altra que fa de l’anècdota –per exemple, la importància d’un jugador físic en un partit determinat– una teoria. A aquesta crítica, amant dels resultats, l’animaríem que es mirés els números.

El que també ha provocat la metodologia cruyffista és un canvi de disposició dels jugadors respecte de la seva professió. És allò que sempre deia l’holandès: “El futbol és un esport que es juga amb el cap i en què es fan servir els peus.” Pensar ràpid per jugar ràpid. El talent individual al servei d’un interès col·lectiu. Córrer o aturar-se. Driblar o passar. Peu o espai. Aturar la pilota o deixar-la córrer. Estar ben col·locat. Ser agressiu. Atrevir-se. Conceptes clau per guanyar segons en cada acció. Una fórmula que s’aprenia des de nen i que ha provocat un resultat increïble. Lamentablement, una fórmula que està virant i que veurem on deixa el Barça d’aquí a uns anys.

Aquesta idea, però, ha deixat en evidència alguns futbolistes que no s’han adaptat al mètode o a canviar el seu rol en l’equip. O a totes dues coses. I aquí ens aturem per parlar de Philippe Coutinho. Tot i ser un jugador ben dotat i, fins i tot, després d’haver entrat amb bon peu en l’equip, ha caigut en el pitjor dels escenaris: la pèrdua de confiança en les pròpies facultats. En l’univers Barça, Coutinho s’ha adonat que no sap jugar d’interior (sobretot sense pilota) i que fer de davanter, partint gairebé sempre des de la posició d’aturat, és molt complicat. I tampoc ha entès que, com que Messi s’ho menja tot, la seva missió és omplir o buidar els espais en funció dels moviments del 10. I en això, amb perdó, no hi te res a veure si ha estat el fitxatge més car de la història del Barça. Estem parlant d’intel·ligència futbolística. D’entesa del joc. De saber estar. La realitat és dura per a ell. Després de 41 partits i el 62,32% dels minuts (d’aquesta temporada), si s’ha d’atacar, Dembélé li ha passat a davant; i si s’ha de controlar, Valverde prefereix Arturo Vidal. A la temporada encara li queden 16 partits, però el futur ja s’està negociant a can Barça. De Jong, De Ligt, un lateral esquerre, qui sap si Jovic... I Coutinho«