Una carrera llarga i longeva
El nom de Jordi Pons (Barcelona, 1933) va aparellat a la majoria de les activitats alpinístiques més rellevants realitzades pels escaladors catalans al llarg de més de tres decennis. És una de les personalitats més destacades d’una generació inoblidable que, a mitjan segle XX, en plena dictadura franquista, va empènyer la pràctica alpinística a Catalunya més enllà dels valors romàntics hereus de l’excursionisme vuitcentista. Tant ell com el seus coetanis –Josep Manuel Anglada, Francesc Guillamon, Emili Civís i Joan Cerdà, entre d’altres– van dur la modernitat a Catalunya amb una concepció més esportiva de l’escalada que prioritzava la dificultat tècnica i l’ús del nou material arribat d’Europa. El principal centre d’operacions d’aquests alpinistes era, òbviament, el Pirineu, però, per primer cop, l’alpinisme català eixampla el seu camp d’acció. Primer, cap a les muntanyes llegendàries dels Alps, però més tard, a mesura que els escaladors guanyen experiència i confiança, cap als grans cims de les serralades més importants del món: els Andes, l’Himàlaia i el Karakoram.
Dèiem que Jordi Pons va ser un dels alpinistes més actius d’aquella generació. Potser, també, el que va participar en més èxits de gran rellevància. Va ser el primer escalador català que va completar la trilogia de grans cares nord alpines: el Cerví (1962, amb Heinz Pokorski), l’Eiger (1964, amb Josep Manuel Anglada) i les Grandes Jorasses (1967). També va ser el primer que va escalar un sismil (el Huascarán, el 1961, amb Anglada), un setmil (el verge Istor-o-nal, el 1969, amb Cerdà i Civís) i un vuitmil (l’Annapurna Est, el 1974, amb Anglada i Civís) i el primer amb tres vuitmils principals en el seu currículum (el Dhaulagiri, el 1979; el Cho Oyu, el 1984, i el Gasherbrum II, el 1988).
El full de mèrits de Jordi Pons és llarguíssima. Tant en quantitat com en qualitat. També és un full de mèrits longeva. Amb 86 anys, Jordi Pons continua enfilant-se per les muntanyes. L’any passat, per exemple, va tornar a pujar l’Aneto amb esquís de muntanya. Només dos anys abans, amb 83, havia escalat la paret nord del Vinhamala, una assignatura pendent –i tota una ascensió clàssica del Pirineu– que se li havia resistit sis dècades: “Amb 19 anys aquella aventura em venia gran. Sort que va ploure...” I sort que amb 83 anys el repte ja no li venia gran, hi afegeixo jo.
Però el principal deute pendent de Jordi Pons amb l’alpinisme era amb la cara nord del Dru, al massís del Mont Blanc. “La paret sublim”, com l’anomena ell. No hi va reeixir, a causa de les tempestes, en les expedicions que hi va fer el 1959, el 1972 i el 1974. Va haver d’esperar-se al 2003, ja amb 70 anys, per tenir-hi èxit i donar compte, altre cop, d’una frase que ell mateix va escriure en la seva autobiografia (Jordi Pons, alpinisme sense ficció, Ediciones Desnivel): “La vida és un viatge de descobriment sense fi.”