Lluny de la muntanya ‘mainstream’
“Estic veient fotos fent classe al camp base de com travessar una escala, com encordar-se, com posar-se uns grampons! He llegit casos com el d’una evacuació amb congelacions als peus perquè el client no sabia que es dilaten o s’inflen amb l’altitud i s’havia comprat unes botes massa justes. [...] No saben fer anar un tracker, [...] no saben orientar-se, no saben res, no saben ajustar un regulador, els parles de litres per minut i no saben ni de què els parles, tot esperant que els ho facin. Per això paguen.” Aquesta és la denúncia de l’alpinista murcià Carlos Garranzo, que acompanya el català Sergi Mingote en la seva expedició a l’Everest, en veure el tap de gent format a la cascada de Khumbu, el primer obstacle de l’ascensió a la muntanya més alta del món.
Res de nou sota el sol. Cada primavera, des de fa molts anys, la ruta fins al cim de l’Everest es converteix en un formigueig d’alpinistes. Molts d’ells són clients sense experiència que s’exposen a riscos letals si l’ascensió es torça i no hi ha un xerpa al costat que els pugui ajudar. Joan Cardona, alpinista i seleccionador català d’esquí de muntanya, m’explicava com es va trobar una noia a la ruta nord de l’Everest que havia quedat mentalment bloquejada en un pas lleugerament tècnic. “Tu no hauries de ser aquí”, li va dir en Joan, directe i franc com ell sol. D’exemples com aquest en trobaríem un munt i són el reflex de la massificació que pateix la muntanya més alta i cèlebre del món.
Aturem-nos, ara, i anhelem una mica d’aire fresc. Aire fresc que ve de la remota Sibèria. D’un punt conegut com l’altiplà de Putorana, a prop de la considerada ciutat més septentrional del món, Norilsk. Un lloc sense encant on fa un fred de nassos i on un diria que la gent ha de tenir una existència més trista que el final d’un telefilm de diumenge a la tarda. Just aquí, una colla d’escaladors catalans –Rafa Vadillo, David Graells, Dani González i Ramon Dies– ens retornen la fe en la muntanya amb una activitat que no acapararà portades, però que remet als ideals d’exploració i descoberta dels inicis de l’alpinisme. Allí, amb uns companys russos, han recorregut les cascades de gel de la zona, encara mai escalades, han creuat valls difícilment mai trepitjades i han conviscut amb els nòmades de l’ètnia nènet. N’han tornat amb un bon nombre d’escalades d’alta dificultat sota el braç mai fetes fins ara.
Lluny de la banalització a què ha quedat abocada en temps moderns la muntanya mainstream, aquesta activitat, com les que, per exemple, també porta a terme l’escaladora de grans parets Sílvia Vidal, remet a una manera d’entendre la muntanya en què el més important no és només l’aprovació a cop de tuit, sinó el propi gaudi personal.