Joan Francesc Ferrer, Rubi, tornarà a emportar-se el trofeu al millor tècnic català de l’any. El dubte és si serà ex aequo amb David Gallego (espectacular, la temporada del surienc amb l’Espanyol B, a qui té a un pas del play-off d’ascens a segona divisió) o bé amb Sergio González, entrenador del Valladolid, amb qui va compartir honors en l’edició anterior. Curiós. Tres tècnics amb present i passat blanc-i-blau monopolitzen les grans alegries del futbol català. De tots tres, qui ho ha passat pitjor –ja té nassos, la cosa– és el maresmenc. Gegantí en l’inici de lliga, el seu Espanyol va tenir un declivi a l’hivern que el va posar al llindar de la destitució. Nou derrotes en deu partits costen de pair, però la paciència va tenir premi. Una paciència fonamentada des dels despatxos de Cornellà per l’aposta plena i decidida de la feina feta per Rubi. En cap moment es va dubtar dels seus mètodes ni de la seva proposta. Però, el més important de tot, era llegir el moment. Els grans equips, els grans projectes i les grans plantilles es construeixen en moments de dificultat. L’Espanyol, jugadors i tècnic, van aprendre més de la ratxa de nou derrotes en deu partits, que no pas de l’inici fulgurant. Les estretors i les pors ajuden a treure el millor i el pitjor de cadascú. Passa en qualsevol àmbit de la societat. Els futbolistes són humans i els nervis poden esvalotar el que semblava una harmonia ben estructurada. L’Espanyol va apostar per la calma, i els futbolistes, per l’entrenador. “Volem fer justícia amb el tècnic, no s’ho mereix.” Eren les paraules profètiques d’uns dels líders naturals de l’equip: Diego López. El porter gallec té una dilatada trajectòria i als seus 37 anys sap destriar el gra de la palla. No regala els elogis i és el primer que es posa els guants per entrenar-se amb la màxima exigència. O Pulpo veia la mateixa passió i constància a la banqueta. La resta dels seus companys pensaven igual. Instants delicats per a Rubi que va rebre suport de tots els estaments. La gran fissura arribava des de fora. Els elogis inicials es van convertir, de sobte, en crítiques sense fonaments, però el temps col·loca cadascú al seu lloc. La gent que va baixar del carro hi ha tornat a pujar. No tenien cap altre camí. Benvinguts, passeu, passeu! No és el moment de fer retrets i avisar cert personal periodístic del seu mal ull, sinó d’encoratjar-los a mantenir el cap fred i analitzar més enllà dels resultats. El mal moment de l’Espanyol tenia diverses raons conjunturals que calia apuntar per no fer una lectura esbiaixada de la realitat, com les baixes en defensa o la disputa de la copa, i van deixar l’equip limitat físicament. L’eliminació al torneig del KO ha coincidit amb la recuperació de l’Espanyol. De les últimes 16 jornades, només dues derrotes. Una mostra de la fiabilitat d’un equip que ha millorat les prestacions d’inici i que ha conreat la llavor per afrontar el curs vinent amb més ambició. I aquí Rubi, amb el seu savoir faire, hi té molt a veure, i qui sap si aquest il·luminat acabarà aconseguint un repte majúscul: anar a Europa. De moment, la temporada és de notable alt, i acabar entre els vuit primers (amb Europa o sense) la convertiria en excel·lent per la manera de competir d’uns futbolistes que no s’han deixat res. Quant feia que l’Espanyol no lluitava fins a l’epíleg per un objectiu ambiciós? Massa temps. I aquesta és una realitat indiscutible. Als que havíeu marxat i heu tornat: Benvinguts!