Dani Parejo intuïa per on aniria la jugada de Messi i se’n sortia negant-li l’acció, convençuts els valencians que aquesta era l’única manera blaugrana de fer-los mal. De competir, com havia dit en la roda de premsa prèvia. Un València expectant, amb la lliçó ben impartida per Marcelino, en tenia prou cedint la possessió i buscant la sortida veloç a la contra. Estratègia de manual, no arriba a esplèndida. Feien el que havien de fer. Gameiro i Rodrigo van estripar ràpid un Barça moix, deprimit fins a la mitja part, sense espais ni idees, sense recursos ni aquella velocitat de pilota a la recerca del company més ben situat que tanta glòria causava i tants estralls generava entre rivals impotents. Res, ja poden confiar en aquest entrenador que insisteix en alinear Coutinho, malgrat que el brasiler no hi sigui. El compromís de gent com Messi, Busquets o Piqué no es discuteix ni en la derrota que costa la il·lusió del novè doblet i una plusmarca històrica de cinc copes consecutives. El mal és més profund, sense un bri de derrotisme ni ànim incendiari.

A la mitja part, ves quin remei, només quedava apel·lar a l’èpica, a posar intensitat per tapar l’evident falta d’idees i forma, també de recursos i de bons futbolistes, diguem-ho clar. Ja n’hi ha prou de la murga de la depressió per Anfield. Caldria remuntar-se enrere en el temps si volguéssim fer diagnòstics encertats, però el futbol és immediat, oportunista i desmemoriat. Només sabem amb certesa que això ve de lluny, que el Barça no pot acabar amb Piqué de davanter centre i amb Arturo Vidal allà al davant, fent, com és habitual, més nosa que servei malgrat que els oficialistes valorin tant l’esforç inútil i populista. La derrota hauria de servir per a unes quantes reflexions, que ningú voldrà afrontar, condemnats com estem a conformar-nos perquè ningú actua amb el criteri que exigeix tot un Barça. Ni a la llotja ni a la banqueta, ni tampoc en un vestidor que exerceix com a amo absolut del club, centre referencial on batega l’estabilitat del Barça en situació que mai s’hauria de permetre però que avui clama al cel per evident. Milions i milions d’inversió debades, només per la incapacitat manifesta de renovar un equip i un model que van heretar i ha continuat per simple inèrcia. I prou ha durat. No esperem que en treguin l’aigua clara i actuïn en conseqüència, que prou coneixem la manifesta incapacitat d’aquells que haurien de portar una nau avui en deriva quasi silenciosa, sense enfonsar-se malgrat que ja podem parlar de naufragi en perspectiva. Se’ns fa ben costerut creure en la direcció tècnica, liderada per gent que prefereix múscul a talent, que ha deixat fer a futbolistes avui envellits que, si no reclamen relleu, almenys requereixen competència de nivell per no creure’s titulars indiscutibles. Cal decisions, però dubtem de manera empírica, després d’anys de coneixença, d’aquells que haurien de prendre-les. És el que hi ha. No és Liverpool o Roma, només. La ferida continua oberta, i va pel camí de ser crònica. Ara ens distraurem mirant el dit, que si De Ligt o l’operació sobtada de Suárez, quan ja hem oblidat observar la Lluna amb criteri clar, valent i solvent. Naturalment, una final es pot perdre, parlem d’esport. La pitjor conclusió, que Messi ja no pot tapar-ho tot, tal com ens hi havíem acostumat durant anys i panys. Resignació.