L’Espanyol ha entrat en una nova dimensió en aquest mercat de transaccions. El club blanc-i-blau ja no és aquella entitat dèbil i sense cap mena de protecció contra depredadors i voltors. L’economia sanejada [i més després de la injecció de capital de Rastar] és la millor mesura profilàctica per treure múscul i mostrar fermesa negociadora. No fa gaire els dirigents de l’Espanyol estaven obligats a fer catxes. Era un mal jugador de pòquer i, qui més qui menys, ja sabia que tenia la butxaca foradada i que necessitava ingressar diners com més aviat millor per pagar els deutes. L’entitat vivia al dia. Un contratemps, per minúscul que fos, era un drama. Així van marxar futbolistes importants com Éric Bailly o Pol Lirola. El central tot just acabava de debutar a primera i va marxar per 4,7 milions d’euros. L’Espanyol no podia pagar 300.000 euros per quedar-se la totalitat del seus drets. Uns diners que van anar, directament, a cobrir un pagament a Hisenda. Més tard l’ivorià va ser venut pel Vila-real al Manchester United per més de 35 milions d’euros. El lateral, ara evolucionant en el Sassuolo, va ser traspassat per poc més de 700.000 euros quan era juvenil cap al Juventus. Ara el futbolista de Mollet és un dels laterals més prometedors d’Europa, i amb un preu de sortida de 13 milions d’euros és a les agendes dels grans clubs continentals. Aquest són dos exemples de com les urgències econòmiques obligaven a fer vendes a la baixa o bé regalar els millors actius del planter sense temps per deixar-los créixer i treure’n el màxim profit. Tothom coneixia la necessitat de liquiditat dels periquitos, i aquí no hi havia cap estratègia per enganyar el comprador. Una negociació amb l’Espanyol sempre era a la baixa. Ho sabien tots els clubs i, per descomptat, els agents. Era la sensació de ser un desnonat en vida. El comprador posava el preu davant la desesperació blanc-i-blava. Ara l’Espanyol vol canviar aquest guió i farà que la situació faci un gir copernicà. Les directrius de Chen Yansheng són clares: clàusula o res. Aquesta situació de fermesa ja s’està veient amb Mario Hermoso. El club sap que està jugant amb el risc de no veure cap contraprestació econòmica pel central madrileny, que serà agent lliure al 2020. És una contingència amb què han de jugar els dirigents amb l’objectiu de trobar un premi major: el de la seriositat negociadora. L’Espanyol ja no és aquell tafur de ganyota inestable que s’asseia en una taula de negociació emportant-se el copet a l’esquena i aixecant-se, poc després, amb la sensació que li havien robat la cartera. El club blanc-i-blau busca el respecte dins del mercat i que la resta dels seus competidors el mirin amb respecte i d’igual a igual. No vol ser un actor secundari, sinó principal. I per arribar a aquest punt, a vegades cal fer certs sacrificis pel camí, com ara perdre una venda milionària, però deixar clar que les rebaixes s’han acabat i que aquest nou Espanyol té molt bones cartes a les mans i qui les tingui les haurà de pagar a preu de mercat.