Pau López ja és a Roma. El gironí posava a l’aeroport de la capital transalpina amb la bufanda del club romà al coll. Ho fa després d’un bon any al Betis; amb 24 anys s’ha convertit en el porter titular del conjunt andalús i amb el premi de ser internacional amb Espanya. Parlar de Pau López és parlar d’un dels millors porters de la seva generació i amb un futur encara més gran si tenim en compte la seva progressió i la seva curta edat. Quan molts porters comencen a entrar tímidament en l’elit, el gironí ja fa anys que hi està instal·lat de manera rutinària. Dos anys com a porter titular a l’Espanyol i un altre al Betis albiren un gran futur a un futbolista que ja suma més de 100 partits a primera divisió. Amb només 19 anys ja defensava la porteria en la copa vestint la blanc-i-blava amb una gran personalitat i maduresa. Més d’un aficionat blanc-i-blau s’estira els cabells veient el traspàs milionari que cobrarà el Betis per un futbolista que només ha estat un any a les seves files. L’Espanyol és el club que ha portat el pes de la seva formació i el Betis s’ha emportat els guanys econòmics de 24 milions. Per al club blanc-i-blau només queden les engrunes que li donarà el fons de solidaritat que reben tots els clubs pels futbolistes que han jugat entres els 15 i els 23 anys a les seves files. Tots, menys un any de cessió al Tottenham, seran per a l’Espanyol. Una xifra al voltant de 720.000 euros cobrarà el club barceloní per aquest concepte. Una misèria.

L’arrel del problema es va cuinar anys enrere. Una sèrie de males decisions que han perjudicat el club blanc-i-blau i, en part, el futbolista. Pau, periquito de formació, no tenia cap somni més gran que triomfar a casa, amb la seva gent i els grans amics que encara té al vestidor. L’Espanyol era la seva família, però aquesta el va repudiar. Primer tancant-li la possibilitat de lluitar per la titularitat en el primer any de Quique Sánchez Flores. El porter va decidir marxar al Tottenham a buscar-se la vida. Un any de formació, pràcticament un Erasmus, on no va jugar cap partit en el primer equip entrenat per Pochettino, però que li va servir per veure i tastar les dinàmiques del futbol anglès. El club londinenc decideix no exercir el seu dret de compra i retorna Pau a l’Espanyol. Al gironí només li quedava un any de contracte, però les circumstàncies, i la lesió de Diego López, el fan ser titular gairebé tot l’any. Els antics dirigents esportius del club no van saber veure l’oportunitat que tenien al davant. O, més ben dit, la ceguesa i la dèria personal van poder més que el valor de preservar un actiu del club i cuidar un jugador format a la base. Pur ADN blanc-i-blau. Una cosa va portar a l’altra i el futbolista va triar un nou camí futbolístic i es va sentir bandejat per les altes esferes de la institució. La gestió del cas Pau va ser nefasta i qui hi ha perdut, esportivament i econòmicament, és l’Espanyol, un club que ara busca de manera urgent un porter per fer parella amb Diego López i que ha deixat perdre un futbolista de la casa i identificat amb la institució. Ara molts aficionats veuen com una traïció el cas Pau, i encara més després de la seva actitud recriminant coses a l’afició en la seva última visita amb el Betis. Tot s’ha enquistat entre el jugador i la que va ser la seva afició. Però la lliçó que ens deixa el cas Pau és per no oblidar-la en 100 anys. No es pot tornar a repetir que es regali un futbolista, i encara menys un porter. Una posició preuada i que costa de fer madurar. L’Espanyol, els seus dirigents d’aquell moment, es va equivocar en la manera de gestionar aquest assumpte i moltes vegades cal deixar a la porta els sentiments i, si cal, rectificar, i encara més quan un futbolista és del planter. Són els futbolistes que més s’han de cuidar perquè són els millors ambaixadors d’un club.