Temps era temps que grups de xou de patinatge d’alguns clubs catalans celebraven títols europeus i mundials amb l’estelada, girant-se d’esquena quan s’interpretava l’himne dels espanyols o fins i tot asseient-se a terra en senyal de protesta perquè aquella simbologia no els representava i també perquè havien estat els primers catalans reprimits, ja fa més d’una dècada, pels fets de Fresno.

Anys més tard, la reconquesta avança i l’autocensura, també. El menyspreu als símbols patris atados y bien atados d’un grupuscle irreductible no podia ser i, via recordatori de qui té la paella (i els diners) pel mànec, via coerció, la Ñ opressora ha aconseguit que els clubs més representatius del patinatge català, el CPA Girona i el CPA Olot, no només es comportessin amb el decòrum esperat en el podi dels WRG sinó que fins i tot acatessin la constitució pujant al podi abillats amb un xandall de la roja (no havíem quedat que era un mundial de clubs?). Això, jugant a casa i amb el vent de la grada a favor...

Tots som ben lliures de complicar-nos la vida tan poc com calgui. Però més enllà de les estelades a les grades, l’absència de referències identitàries catalanes en el conjunt dels World Roller Games és un escàndol gens espontani. El patinatge català dimitint en termes nacionals? Poso la mà al foc que no. No cal preguntar quins suggeriments han rebut en els últims anys perquè fessin bondat per saber que els han collat. Ni cal cap enquesta del CIS per ubicar els grans nuclis del patinatge català en poblacions on l’independentisme és majoritari, i no pas per un marge estret.

Quan un esportista amb exposició pública fa costat a una causa justa mereix una ovació. I si és una causa menyspreada i reprimida com la catalana, encara més. Posar-se al costat de qui no té ni poder, ni diners, ni avals internacionals, ni exèrcit... és un acte de valentia perquè, amb les excepcions comptades d’uns pocs escollits, qui es mostra dissident s’hi juga la feina i amb la feina, la vida. Però si defensem que el vot d’un aturat val igual que el d’un empresari de l’Íbex, no hi ha argument per exigir compromís a les elits. És justament per això, perquè les majories construiran el que ha de venir, que la democràcia fa tanta por a determinat statu quo.

Però casos com els dels equips de patinatge demostren com en pot arribar a ser d’efectiva la pressió, que no és altra cosa que una repressió de baixa intensitat. Ben mirat, no ens toca ser empàtics amb qui es pregunta si val la pena un podi amb estelada que et costarà el vet en el pròxim campionat quan el conjunt dels catalans tampoc ens decantem entre respondre a la repressió amb més desobediència o amb diàleg submís? Si hi ha diputats independentistes que poden arribar a afavorir la investidura d’un president del 155 quan encara tenim presos polítics, governants exiliats i una sentència que caurà com una llosa sobre el nostre ànim, és que som capaços de relativitzar-ho gairebé tot. Capaços de replegar-nos per si (i remarco el condicional) algun dia venen temps més propicis. Capaços d’assumir que tenir presos polítics al segle XXI sigui un peatge necessari perquè Catalunya pugui ser algun dia subjecte polític i no calgui demanar permís per ser, per parlar, per pensar diferent. Per respirar, vaja.