Bugha, ètica i Fortnite
Hi ha un vailet de prop de Filadèlfia que es diu Kyle Giersdorf i es fa anomenar Bugha, que diumenge se’n va anar a dormir amb 3 milions de dòlars (2,7 milions d’euros) al seu compte corrent. El seu mèrit: haver guanyat el campionat del món de Fortnite Battle Royale. Aquest enunciat tan senzill ja hauria d’aixecar recels i suscitar interrogants en l’àrea de l’ètica. Ha de guanyar 3 milions d’euros un adolescent en plena etapa de formació personal? En quin model social de presumpte èxit estem fent que s’emmirallin els seus coetanis? Quanta frustració causarà entre la resta de joves de la seva generació adonar-se que mai es podran acostar a l’èxit del jove Bugha? Sent menor d’edat, ha de tenir accés a la lluita per obtenir un premi en metàl·lic tan desorbitat? Les preguntes pertinents són inacabables...
I què és el Fortnite? Resumint, és un joc que consisteix –i aquesta sí que és bona– en una mena de batalla entre uns jugadors que volten en busca d’armes amb l’única finalitat de matar tot el que es mogui i ser l’últim supervivent de la massacre. Tot, amb els millors gràfics, animacions i realisme de què és capaç la indústria del videojoc l’any 2019.
És clar, amb el reclam dels 3 milions de dòlars, es veu que els aspirants a arribar a la final que ha guanyat Bugha superen els 40 milions de persones.
No li vull treure cap mèrit, al nano –capaç de tenir una agilitat mental i manual i una intuïció mil vegades superior a la meva havent viscut menys d’un terç del temps que jo–. Si de cas, advertir-lo, a ell i als que el vegin com a exemple, del grau de ficció en què està vivint. Perquè el problema del model social que estem fomentant no és cosa seva, sinó dels adults, del negoci salvatge i d’un model d’oci tan decantat cap a la tecnologia que fa patir per l’humanisme.
El mercat ho determina tot i les seves lleis són un corró implacable. Si les estrelles del futbol cobren 30 milions d’euros és perquè algú paga per associar-se amb la seva imatge o per veure’ls per televisió. Són xifres indecents, immorals, impossibles per a la immensa majoria del món ric, perillosos catalitzadors per a la revolta del món pobre que un dia ens esclatarà a la cara.
Casos com aquest acaben per flexibilitzar els límits de l’ètica. L’elitista tennis no supera el premi del Fortnite: Novak Djokovic va guanyar el mateix en dues setmanes a Wimbledon que Bugha, Simon Pagenaud se’n va embutxacar 2,4 com a vencedor de les 500 milles d’Indianapolis després de moltes hores jugant-se la pell, però el segon (0,7 milions), el tercer (0,5) i fins i tot l’últim –que no cobra– també se la van jugar. Egan Bernal cobrarà cinc vegades menys per haver guanyat el Tour després de tres setmanes esprement el seu físic al límit.
Puc admetre un punt de demagògia en aquestes comparacions. El problema és que d’aquí a quatre dies, de distraccions com el Fortnite en diran esport, i per aquí no hi passo. Sí, digueu-me carca...