“Què fas? Estàs boig! Per què dius que no, si allà és on aprendràs!”, em va etzibar en una aula de la Universitat Autònoma que per sort estava gairebé buida. Érem a principis del curs 1985/86 i li acabava d’explicar que havia rebutjat una oferta de feina a temps complet per començar a fer de periodista en un diari, perquè volia continuar estudiant. I treure quatre cursos treballant a una hora de camí se’m feia molt gros.

Des d’aquell dia i durant un any, la conversa amb el professor Carlos Pérez de Rozas em va fer dubtar. Un curs més tard, davant la mateixa oferta i encara amb les gesticulacions a la retina de qui, amb el to cridaner dels Pérez de Rozas –que em perdoni el seu germà Emilio, amb aquella veueta que té, totes les vegades que en una sala de premsa li he maleït els ossos–, m’havia regalat un consell de periodista i no de professor, ja no vaig dubtar i vaig posar els peus per primera vegada a la redacció d’un diari. Fins avui.

M’havia proposat continuar estudiant i ho vaig haver d’explicar als academicistes, professors que en alguns casos no havien trepitjat mai un mitjà, que havien saltat d’estudiants a becats per un departament –habitualment, per fer la feina bruta a un catedràtic– i d’aquí, a interins i a professors amb plaça. Prou que desitjava tornar a tenir Carlos Pérez de Rozas de professor, però no feia classe a segon curs. En molts casos, les meves peticions de comprensió, fins i tot de clemència per les meves absències, obtenien la resposta de manual. “Els mitjans només haurien de contractar periodistes i no seràs periodista fins que acabis la carrera”, era la cantarella. Carlos Pérez de Rozas no era del mateix parer.

Però és que ni pensava com els altres ni ensenyava com els altres. No feia classe. Eren lliçons d’un ofici meravellós, avui moribund per raons mil. Era molt fàcil desconnectar-se en aquelles aules massificades amb més de cent estudiants. Però ni assegut a les últimes files et podies abstreure del magnetisme de Carlos Pérez de Rozas, periodista capaç de transmetre a aspirants a periodista les claus d’un ofici amb un tipòmetre decadent a les mans que ell mateix ens deia que no faríem servir mai. En una mà em sobren dits per comptar els qui, com ell, no ensenyaven com ser llicenciat sinó com ser periodista en aquella UAB dels anys vuitanta.

Carlos Pérez de Rozas va morir de sobte, a Madrid, als 71 anys. Tornava de vacances. El gran públic l’ha conegut sobretot a partir de la seva faceta mediàtica, per la vehemència, aquell punt d’exaltació de les tertúlies esportives. En el sector de la canallesca ha estat autoritat indiscutible en el tractament de la imatge, la infografia, l’art gràfic dels diaris. No és poca cosa haver dissenyat la maqueta d’El Periódico, La Vanguardia, El País... I a mi em va fer obrir els ulls. El seu comiat dilluns va tenir poc de funeral. Hi van ressonar els Beatles, sobretot Hey Jude. No en tenia ni idea, que en fos devot, però recordo perfectament que en aquella època Hey Jude era la meva cançó de capçalera. Se’t trobarà a faltar, professor.

PS: Aquest article ja estava escrit quan Frank Bayer va enviar el seu, publicat ahir en aquest mateix espai. No n’havíem parlat, per descomptat. L’un i l’altre, vivències amb la mateixa persona. I tan coincidents –per alguna raó deu ser– que em veig empès a fer aquesta precisió i a dir que ni m’he plantejat escriure’n un altre ni tocar una coma d’aquest.