Una mirada calidoscòpica
Com un nen petit, l’aficionat de l’Espanyol havia agafat el seu calidoscopi, aquell tub petit amb tres miralls al seu interior que va dibuixant diverses figures geomètriques simètriques. Un plaer per a la vista. L’harmonia de l’equip durant les dues prèvies de l’Europa League va carregar d’optimisme la parròquia blanc-i-blava i va funcionar de tal manera que la realitat del calidoscopi amb què s’observa aquests duels va ennuvolar els sentits de grans i petits. Tot semblava preciós, i l’epíleg celestial de la classificació europea tenia la seva continuïtat en forma de resultats durant aquest mes d’agost. La bona gestió de les vendes de Mario Hermoso i Borja Iglesias; la reducció del deute per la injecció de capital del Grup Rastar i, fins i tot, les dues bones incorporacions de Matías Vargas i Fernando Calero o la incorporació d’un nou patrocinador per a la samarreta encara feia pujar més el suflé de l’optimisme periquito. Un seguidor massa acostumat a viure enmig del desencís veia com el seu equip, la institució, li enviava missatges positius de manera recurrent en un final de primera meravellós i un estiu carregat de dolçor infinita. El calidoscopi girava mostrant múltiples colors que semblaven impossibles, i així la mirada de tots es recargolava en una alegria infinita en plena comunió amb l’entorn. L’estat hipnòtic era evident fins que el Sevilla es va plantar diumenge per trencar el decorat i fer baixar a la realitat l’Espanyol. Una derrota dura per l’embolcall d’optimisme que s’havia creat al llarg de diverses setmanes.
Era irreal l’estat de felicitat de l’Espanyol? És evident que no, però la derrota forma part del procés de construcció d’un equip i molts els ha agafat desprevinguts. I ja sabem com es mouen els bioritmes futbolístics. És la llei del pèndol. Del blanc al negre es pot passar en un tancar i obrir d’ulls. Mai s’ha solidificat un projecte en ple agost ni s’ha guanyat maratons fent un primer quilòmetre sublim i a tot gas. Cal digerir la realitat, i ara l’Espanyol (i els seus aficionats) sabem que té un bon equip però que està un graó per sota del Sevilla. El conjunt andalús és la imatge de futur que vol fer seu l’Espanyol. Un equip que porta des de l’any 2001, quan va tornar a primera, implementant un projecte sòlid que conviu de manera rutinària amb les classificacions europees. L’Espanyol l’ha tocat aquest any, i l’objectiu és fer-ho amb quotidianitat. El Sevilla ha invertit 150 milions en el seu nou projecte esportiu amb onze altes. Això posa en relleu el salt entre l’Espanyol i un equip que lluitarà per classificar-se per a la Champions fins a l’última jornada. Els deixebles de Gallego van fallar en els petits detalls. Els que fan guanyar partits: l’actitud a les àrees. Aquí el Sevilla va saber mossegar un equip estèril en atac i passerell en defensa. El gol de Nolito és la mostra més fefaent d’això, i ben segur, en les properes xerrades de grup, Gallego hi posarà l’accent perquè no es torni a repetir. Més enllà d’això, l’Espanyol encara ha d’implementar molts automatismes i treure suc d’un futbolista vital com ha de ser Fernando Calero, suplent contra els andalusos. Clau en partits com el de diumenge per treure la pilota jugada des del darrere. Li falten coses, a l’equip, és evident; primer, un davanter i més competència al lateral dret. El procés acaba d’iniciar-se però Gallego té clar quin és el camí a seguir. Voler trencar-ho tot per una derrota a les portes de classificar-se per a la fase de grups de l’Europa League, el primer gran objectiu del curs, és tenir ànima de piròman. Cal tenir paciència, i en el futbol modern aquesta és una virtut que acostuma a donar els seus fruits. Només cal recordar la temporada anterior.