Lenta travessia a la salvació
Em fascinen les històries de supervivència extrema a la muntanya. Potser és que m’impacta comprovar com, malgrat superar qualsevol límit imaginable de patiment, el cos humà és capaç d’aferrar-se a la vida i treure una espurna de força d’on ja no sembla que en quedi. En aquesta secció, hem parlat d’alguns d’aquests episodis viscuts per alpinistes, com ara el de Beck Weathers a l’Everest, que va ressuscitar al coll Sud després de passar una nit en coma i al ras sota una tempesta de mil dimonis, i el de Joe Simpson, que va ser capaç de sortir d’una esquerda i arrossegar-se fins al camp base del Siula Grande amb una cama trencada.
Chris Bonington i Doug Scott també les van passar magres per sobreviure en la primera ascensió al Baintha Brakk (7.285 m), al Karakoram. Els dos escaladors anglesos hi van fer cim el 13 de juliol del 1977, després d’un mes d’intents infructuosos. Van ser hores i hores d’una ascensió tècnica i compromesa només a l’abast dels escaladors més forts. Conscients que la nit els atraparia en el descens, es van disposar a fer el primer ràpel, però Scott va tenir una relliscada i el moviment pendular de la caiguda el va dur a encastar-se contra unes roques. Les conseqüències no podien ser pitjors: es va trencar els dos turmells. “Cagada pastoret”, devien pensar els dos escaladors. Les possibilitats de tornar al camp base en aquelles circumstàncies es tornaven terriblement complicades, si no pràcticament impossibles.
D’algun lloc recòndit de Scott va sorgir un irrefrenable desig de sobreviure. Encara que la situació era desesperada, si no podia posar-se dret, s’ajudaria de la resta del cos per arrossegar-se durant el descens amb l’objectiu d’arribar a una cova on els esperaven dos companys que havien reculat durant l’ascensió. Hi van arribar. Oh, i tant que hi van arribar. Però aquesta només era la primera etapa dels set dies de descens penós i traumàtic que va durar l’episodi. El tercer dia, malgrat una tempesta interminable, van sortir de la cova. Havien de remuntar fins a un cim secundari, des d’on podrien encarar el descens final. Amb penes i treballs, els quatres alpinistes van avançar amb una lentitud exasperant. Però ja ho diuen que les desgràcies no venen mai soles. Bonington va tenir una ensopegada i es va trencar dues costelles en caure sobre una roca. A més, tossia sang a causa d’una pulmonia. I, malgrat tot, van continuar la lenta travessia cap a la salvació fins arribar, per fi, a les tendes del camp base. Des d’allà, dos portadors van traslladar Scott fins a un punt on el podia recollir un helicòpter. En una pel·lícula de Hollywood veuríem l’aparell enlairant-se amb les lletres The End sobreimpreses, però la nostra història va tenir, encara, un petit epíleg, perquè l’helicòpter amb què traslladaven Scott va estavellar-se prenent terra a Skardu. Sortosament, ningú no es va fer mal. Ara sí. Final feliç.