El patiment de Jorge Lorenzo
És la pota que li falta a MotoGP per estructurar un campionat més atractiu. El fitxatge de Jorge Lorenzo havia de permetre a HRC, d’una banda, millorar els resultats dels últims anys de Dani Pedrosa i, de l’altra, introduir un factor de competitivitat –no exempta de morbositat– amb l’extraterrestre Marc Márquez. Però el mallorquí, ras i curt, encara no ha arribat.
El talent per pilotar, el sentit interpretatiu de les sensacions que només tenen els grans campions, no es perd, i això ho saben els fora de sèrie i els rivals que simplement són bons pilots, grans pilots. Un pilot capaç de combinar el martell i la mantega –com li agrada dir–, de batre i convertir en segon pilot d’un equip l’etern Valentino Rossi, no desapareix del mapa perquè sí. A Jorge Lorenzo no l’assisteix ni l’edat per fer mutis i desaparèixer. Als seus mateixos 32 anys Pedrosa –la referència és inevitable i constant– encara era capaç de guanyar dos grans premis i fer set podis més, el 2017. Amb el pas del temps, tothom perd aquella espurna que de jove et permet arriscar un pèl més, però ho compensa amb la capacitat d’anàlisi i de gestió de curses i campionats que només s’obté amb l’experiència.
Jorge Lorenzo no s’ha adaptat a una moto que –només faltaria– estava pensada i feta a la mida de Marc Márquez, un pilot que carrega molt el pilotatge sobre el tren de davant. Mentre que Márquez es distingeix per triar tant com pot la goma més dura possible a davant, Jorge Lorenzo ha estat tradicionalment pilot de compost tou, i aquesta diferència il·lustra com són de diferents els seus pilotatges. Dani Pedrosa –torna a aparèixer– ja ho va patir quan, per pilotatge, físic i distribució de pesos de la moto, no hi havia manera que escalfés la goma del darrere.
El mallorquí, tres cops campió de MogoGP (2010, 2012 i 2015), ja havia fet un pas mig en fals quan va deixar Yamaha per voluntat pròpia i va anar a Ducati el 2017. Es va passar aquell any sense cap victòria i amb tres podis. I els prototips de Gigi Dall’Igna ja no eren aquell cavall desbocat que només sabia pilotar Casey Stoner. Per tant, Lorenzo podia intuir a què s’exposava anant a Honda. Però aquest cop marxar de Ducati no va ser decisió seva.
Haver maniobrat per tornar a Ducati sense haver informat Honda ha estat lleig i se li pot girar en contra. Els canvis d’assessors i col·laboradors en el seu entorn professional tampoc són bons senyals. Però res d’això explica que sumi –tenint en compte tan sols els GP que ha acabat– la misèria de 3,5 punts de mitjana per cursa quan ell, a Ducati, n’acreditava 12,2 i Pedrosa –tornem-hi– n’aportava 9 la temporada passada.
Lorenzo ha de buscar el problema a dins seu. A aquest nivell, fer podis i guanyar curses exigeix competitivitat mecànica i també plenitud personal. Que quan el pilot es posa el casc tingui una mentalitat estable, neta de condicionants que li generin dubtes i li facin perdre la confiança. Lorenzo està atrapat en un manyoc de dubtes, i el principal és si sabrà fugir d’aquesta espiral negativa. No es creu la moto, no creu que la pugui evolucionar al seu gust i, per postres, cau quan està lluitant desesperadament pels últims llocs amb dret a punts. I, a diferència de Marc Márquez o Valentino Rossi, quan cau es fa mal. I quan un pilot es fa mal repetidament, les últimes dècimes, les que fan la diferència entre la mediocritat i les expectatives positives, no apareixen per enlloc. Dani Pedrosa, novament, li’n podria parlar llarga estona.