És qüestió d’humanitat
Deia Marc Gasol en l’entrevista publicada dijous que “la lluita per erradicar el càncer infantil continua”, a propòsit dels anys de col·laboració personal amb dos hospitals d’oncologia infantil a Memphis. Al vespre, una piulada de Luis Enrique li donava malauradament la raó comunicant la mort de la seva filla petita. Només 9 anys... És tan fàcil com fals dir que qui ha tingut fills es pot fer càrrec del sofriment. No, ningú se’n pot fer una idea fins que li toca...
Ara no m’interessa gens l’esport, però és a partir d’un parell d’experiències personals de gent de l’esport que vull creure que algun avenç estem fent en termes d’humanitat. Marc Gasol és pare d’una nena i un nen. La nena es diu Júlia i va néixer la vigília que el seu pare disputés els quarts de final del mundial del 2014, a Madrid. Marc Gasol va decidir que havia d’estar al costat de la Cristina i va marxar cap a Barcelona per assistir al part. L’endemà, Espanya va perdre contra França (65-52) en un mal partit de Marc i de la resta (excepte Pau). Hi va haver qui es va mostrar comprensiu amb Marc, però també qui s’hi va girar en contra acusant-lo de poc professional, de poc menys que el causant de la derrota. Marc sempre ha defensat que ho tornaria a fer i que ell pren les seves decisions en consciència, perquè hi haurà de conviure tota la vida.
Han passat cinc anys. El 26 de març passat Luis Enrique va deixar la concentració de la selecció espanyola de manera precipitada, i va tornar a Barcelona. Només es va explicar que es tractava d’un afer familiar transcendent i que el tècnic pregava respecte a la seva privacitat. No es va donar cap informació addicional quan va renunciar a ser el seleccionador espanyol, el 19 de juny. I res ha transcendit públicament fins que l’asturià ha fet pública la mort de la seva filla i la causa.
Res. Cap mitjà de comunicació professional –la selva de les xarxes va a banda, però ni en aquest entorn s’ha marejat gaire la perdiu– s’ha saltat l’off the record.
Als mitjans, sabíem quin era el problema, i el comportament ha estat d’un respecte escrupolós. No és cap secret que el caràcter aspre i les respostes tallants de Luis Enrique no sempre s’han entès bé en l’entorn periodístic, però la gravetat del cas ha evitat qualsevol insinuació de falta de compromís.
Ahir cap diari ni generalista ni esportiu dels que es distribueixen a Catalunya imprimia imatges de la petita Xana. I també en tenim tots, perquè la nena havia trepitjat la gespa del Camp Nou en celebracions diverses. Novament, a les xarxes no és gens complicat trobar imatges.
De vegades tenim la temptació d’exigir a les elits esportives que es mantinguin al marge de les conductes que són pròpies a la resta dels humans. Els fills són el nostre llegat, el fil que ens uneix al dia de demà. Tant l’irrepetible moment del naixement com l’episodi trist i dissortat de la mort d’una criatura ens haurien de generar un únic sentiment, el d’empatia. Posar-nos al lloc de l’altre, ni més ni menys.