L’espanyolisme es debat entre el neguiteig i la paciència. La felicitat de classificar-se, 12 anys després, per l’Europa League, ha estat un glop de felicitat. La realitat de la lliga és ben diferent. Els dubtes i les llacunes en el joc són reals. Els jugadors no han digerit el nou sistema tàctic de David Gallego. Només cal veure l’últim enfrontament contra el Granada. El conjunt andalús li va donar una lliçó tàctica: amb molt poc li va fer molt de mal, a l’Espanyol. Un equip erràtic, on els futbolistes més que jugar i disfrutar pateixen. Les ombres són més grans que les llums i el primer tast el va donar el Zorya. Un conjunt inferior però ben plantat al camp ja va mostrar les deficiències del joc blanc-i-blau. El Granada encara hi va incidir més de manera directe. El va despullar i va fer que mostrés les vergonyes. Els jugadors corren sense sentit per una falta d’interpretació del joc. No han entès les instruccions tàctiques del surienc. Gallego té una estructura de joc basada en l’ocupació dels espais i aquí els futbolistes s’han de moure per la gespa de manera dinàmica i amb una gran sincronia. Ara els futbolistes van de corcoll i més que crear tapen forats. Treuen l’aigua de la barca però s’obliden de portar un rumb fix. La imatge més clara d’aquesta deriva són les errades en defensa i això va afectar la totalitat de l’equip. Tot el decorat, contra el Granada, va caure com fitxes de dominó. Futbolistes creatius com ara Darder, Melendo o Marc Roca van perduts i no troben el seu lloc. L’equip només s’aguanta per les individualitats puntuals d’homes com ara Matías Vargas. És cert que l’Espanyol ha fet una pretemporada atípica. L’objectiu immediat era assolir la fase de grups de l’Europa League. L’Espanyol va donar la talla; però, no ens enganyem, era contra equips menors. La realitat de la lliga ha donat la mesura real d’aquest Espanyol. En la mesura d’aquest inici gris de lliga tampoc ha ajudat el discurs del tècnic. David Gallego va fugir d’estudi després de la derrota del Granada i ho fia tot al futur pròxim després d’aquesta aturada de lliga. Uns arguments que van saltar pels aires després de les afirmacions de Diego López apel·lant al fet que les excuses s’han d’acabar i que els gols rebuts contra el Granada eren totalment evitables. El porter gallec, gat vell del futbol, no acostuma a ser tan contundent, tot el contrari, acostuma a rebaixar la tensió. En línia similar, tot i que amb paraules més suaus, es va explicar Víctor Sánchez tot deixant clar que pensaven tenir un ritme competitiu molt més alt i que amb les errades que s’estan fent és difícil competir.

Només han passat tres jornades de lliga i la temporada just acaba de començar, però les revolucions i el soroll al voltant de l’Espanyol semblen de final de curs. Només són sensacions personals, però l’aspecte emocional de l’equip i del mateix entrenador s’ha de refredar. Ara és el moment de fer autocrítica dins del vestidors, serrar les dents i revertir una situació que no és, ni molt menys, agònica, però cal posar fil a l’agulla. Tampoc és moment de dissidències des de la graderia, sinó d’animar quan els moments són de més dificultat, com ara, perquè aquests jugadors han demostrat que van arribar a Europa l’any passat i que tenen prou futbol per fer un gran any amb el surienc a la banqueta. Cal una reacció immediata tant en el fons com en la forma.