La força del destí
L’Espanyol necessitava guanyar a Ipurua i ho va aconseguir amb un estil més cinematogràfic que estilístic. L’equip de David Gallego camina a contracorrent, a batzegades, impulsat pel cor més que pel cap. Dues pinzellades de qualitat de Matías Vargas i Adrià Pedrosa van fer la diferència. Dues ganivetades que van foradar un Eibar poc amic de les concessions defensives i encara més hermètic si el duel es juga al seu feu. El gol de Ramis semblava definitiu però els barcelonins van capgirar el guió. Aquest equip s’ha acostumat a patir. Però en l’adversitat també s’aprèn a competir. Els blanc-i-blaus estan fent un inici de temporada poc ortodox. Les individualitats han minimitzat les deficiències estructurals de l’equip. Un conjunt que segueix buscant el seu patró de joc. La forma d’encarar els partits amb més flexibilitat per no tremolar amb les escomeses del rival. Un creixement, per moments crepuscular, que deixa l’Espanyol amb la sorprenen estadística de mostrar-se letal fora de casa, on no ha perdut cap partit aquesta temporada. No ho ha fet a la lliga i tampoc a l’Europa League. De fet, Gallego no coneix la derrota lluny de casa des que és entrenador blanc-i-blau. Ni ara ni en la seva primera etapa.
És evident que alguna cosa grinyola a l’Espanyol perquè el procés de construcció que vol i desitja David Gallego no té la solidesa i els elements diàfans per engrescar la seva parròquia. En els moments de construcció també es necessari un cop del destí o de fortuna per agafar oxigen i calmar els nervis. El partit d’Ipurua era un duel d’aquells que marquen trajectòries. Dels que fan que la fletxa de la moral, com si fos un videojoc, apunti cap a dalt o cap a baix. Un duel per rearmar la moral i guanyar temps. Precisament, el marge temporal ha jugat en contra de David Gallego. El surienc ha agafat un equip encara perplex per la sortida de Rubi i, de retruc, tenia a davant l’exigència d’arribar a la fase de grups de l’Europa League. Calia passar el tall continental i, al mateix temps, bastir uns nous fonaments tàctics. Una feina feixuga sense marge d’error. Pressió des del minut 1 i cap moment per agafar aire. Així ha viscut el surienc aquest primer tram de temporada. Una arribada triomfal a la banqueta fonamentada més pel malfiament de la sortida de Rubi que no pas per convicció de creure’s la figura del nou tècnic. Un entorn que s’ha mostrat molt volàtil a la crítica i, fins i tot, ha dubtat de la capacitat de Gallego. Els resultats són els que aguantaran el surienc en el càrrec. És la llei del futbol. Però el triomf a Ipurua té una aroma a déjà vu. És com aquell golàs de Rosales a Vila-real. Una diana que va servir per empatar un duel que es perdia per 2-0. Un cop del destí que va portar l’Espanyol a deixar enrere una mala trajectòria per redreçar el rumb i acabar a la setena posició de la lliga. El futbol és capritxós i en les pròximes setmanes esbrinarem si el triomf balsàmic d’Ipurua és el punt d’ancoratge que necessitava Gallego i els seus deixebles per respirar amb més comoditat i enlairar-se en una temporada que ha de ser il·lusionant.
I com a nota a peu de pàgina, cal celebrar el nou registre en roda de premsa de Gallego. El surienc, estimulat pel gabinet de comunicació del club, ha fet un esforç per corregir el seu posat davant els mitjans i mostrar una imatge més empàtica. És d’agrair l’esforç d’un tècnic que sap que es va equivocar amb aquella famosa frase de la Coca-cola i el sofà. Errare humanum est.