si ens posem a la seva pell, reconeixerem que actuen amb coherència. Deuen creure’s membres d’una dinastia hereditària que governa i gestiona la finca a plena conveniència. Com els Borbons a Espanya, ells al Barça. Sense que cap paper de notari demostri que allò és seu. Hi ha una diferència: la junta del Barça ha estat votada, però tan bàsic detall s’esmorteix en certificar com actuen. Consideren el club patrimoni de classe i continuaran fent mans i mànigues, incloses les giragonses que els caracteritzen, per assegurar que tot queda lligat i ben lligat en benefici de la pròpia supervivència. L’espectacle de l’assembla celebrada diumenge passat feia enrojolar, confirmant l’estigma de nefasta tradició de la qual som incapaços de desempallegar-nos. Cal mantenir aquesta cerimònia anual del tot estèril? En retrat sense disfresses retòriques, una representació mínima de gent en la qual no ens veuríem mai representats en qualsevol altre ordre de la vida avala el present i futur de la institució d’acord al que suggereix la directiva. Enmig de la revolució digital, acaben dient que sí al vot electrònic després de pintar un panorama apocalíptic. Podrien dir-ho sense embuts: no volen millorar el percentatge de participació perquè temen perdre el control de les votacions, el bloc de suport que els acompanya des de temps nuñistes gairebé immemorials. La quantitat de bastons a les rodes situats per impedir que prosperés la proposta d’en Font ho té tot menys mínim sentit democràtic.

D’acord als temps que corren, buiden els continguts referencials i els aprofiten per cuinar-los segons el relat que més els convé. Ni el Barça és ja més que un club a banda de la semàntica pròpia de màrqueting, ni el club és propietat dels socis. Però interessa que encara ens ho creiem. Ni, naturalment, el Barça continua sent un organisme independent del poder polític o econòmic, ni defensarà la voluntat del poble de Catalunya, per introduir literalment dues frases pronunciades en el destarotat discurs del president blaugrana. Ara, potser per adequar-se als temps i a l’eterna voluntat de quedar bé amb el poder, Bartomeu afegeix “sempre que sigui exterioritzada amb respecte”. Si tothom parla i no calla sobre la violència inexistent, ells pugen al carro, no importa qui hagi escrit el fals text de la trama.

Frenen la democratització valent-se d’aquests anacrònics òrgans de control. La manca de guia solvent des de la llotja esdevé espectacular domini de l’assemblea, controlada per estrategs amb poder que saben moure els fils. Per sort, Messi ara també els salva fora del camp, líder espiritual cada cop més articulat en un discurs que, aquest sí, el seguidor agraeix escoltar. Com els Borbons, no busquen res més que perpetuar-se en el poder i renyar-nos, a sobre, per no creure la seva paraula infal·lible. De propina, has de llegir els seus còmplices escrivint que voten els que voten i ja va bé que votin pocs. Si pot ser, només els seus, els manca afegir. Llarga vida a la monarquia si som incapaços no ja de derrocar-la, sinó de replicar cap dels seus postulats absolutistes. I cada cop són menys les veus que remuguen davant tan sagnant evidència. Seguim com els crancs. Que torni la competició i entri la pilota, l’única fórmula per surar enmig d’aquesta peculiar manera de continuar a la deriva.