Pablo Machín i Cary Grant
La temporada de la il·lusió s’està convertint en una marató de patiment. L’Espanyol s’ha encarnat en Cary Grant a Perseguit per la mort, aquell fabulós film d’Alfred Hitchcock en què el guió trepidant i elèctric deixa sense alè l’espectador. Així està l’Espanyol, damunt d’un cavall anomenat suspens. No hi ha marge temporal per agafar aire. No és temps de pensar, sinó d’actuar i capgirar el rumb. Aquest neguit constant està íntimament relacionat amb la delicada situació en la lliga: penúltim amb vuit punts. Un moment crític que no convida a fer gaires escarafalls ni a mirar la temporada amb gaire perspectiva. El dia a dia marca l’agenda i encotilla les emocions. L’exemple més diàfan és la setmana que s’ha acabat de tancar. Ha estat fantàstica: dues victòries i, de retruc, el premi del lideratge de grup en l’Europa League. Millor no es pot fer. Però la benzina emocional la marca la lliga i l’aficionat no té temps de gaudir i degustar el viatge pel Vell Continent. La competició estatal funciona com el rellotge de la consciència. El seguidor té memòria i sap que les brases de l’infern han escalfat a l’Espanyol en massa ocasions en aquest mil·lenni.
És un moment d’introspecció màxima per a un club que, ahir, va arribar als 119 anys història. Continua dempeus i arrelat al territori amb aquella mirada impertorbable. Veu com Pablo Machín ha impregnat l’equip d’un nou aroma competitiu i ha ampliat la base d’efectius de l’equip amb múltiples rotacions. El de Sòria sembla programat per entrenar aquest equip. L’ADN blanc-i-blau sempre s’ha mogut amb els bioritmes de l’esforç, la perseverança i una constància impregnada a foc sobre la seva pell centenària. Mai ho ha tingut fàcil, tot el contrari, i el periple de Machín per les banquetes és d’aquells de picar pedra. I el seu estil de joc combatiu té aroma de José Antonio Camacho, Paco Flores o Miguel Ángel Lotina. Pausat i directe a la sala de premsa i metòdic a la banda (sempre amb la seva inseparable llibreta) s’ha guanyat el respecte de l’aficionat blanc-i-blau sense aixecar la veu. Els fets són el seu altaveu i la manera de mirar el planter ha estat meteòrica. Víctor Gómez n’és l’exemple. Titular en els dos partits de lliga. Machín no ha dubtat a donar la titularitat al jove d’Olesa de Montserrat; una peça més en l’engranatge històric de l’Espanyol, que té, en el futbol formatiu, un dels seus eixos vertebradors. En dues pinzellades, el nou tècnic ha dotat el seu equip d’elements d’orgull per aixecar el vol. La cursa serà llarga i feixuga i la pròxima estació és a San Mamés, un territori on saben molt bé què és el futbol emocional, el del territori. Però, més enllà de les prestacions a domicili [molt bones per no dir excel·lents], la clau de volta de la temporada és al RCDE Stadium, on l’Espanyol no ha guanyat cap partit. L’operació remuntada estarà intrínsecament relacionada amb el rendiment casolà. Ara la il·lusió col·lectiva de l’espanyolisme sembla esbiaixada, però les temporades s’acaben al maig i, qui ho sap, si amb final feliç. Això és l’Espanyol: un equip capaç de tocar l’infern amb una mà i la glòria amb l’altra.