Ha par­lat Gerard Piqué per a Mundo Depor­tivo. Com acos­tuma a pas­sar, ha dit mol­tes coses però en des­ta­ca­rem una: a aques­tes altu­res de la vida, amb 32 anys, neces­sita tenir la ment ocu­pada amb més coses que no pas el fut­bol. De veus contràries a la seva opinió ja n’han apa­re­gut mol­tes. És clar, el que cal és que es dedi­qui a jugar a fut­bol. I punt. Que no pensi; que xuti la pilota. Que deixi estar l’Andorra, la Davis, la pro­duc­tora i la resta d’assump­tes que por­ten el segell del fut­bo­lista del Bar­ce­lona. Ente­sos.

Des d’aquesta tri­buna, però, ens ali­ne­a­rem amb el cor­rent con­trari, el que pensa que el fut­bo­lista, en tant que per­sona, té al·lici­ents que van més enllà de la pilota, que té opinió i que, com vostè, for­ner, engi­nyer, metge o, fins i tot, peri­o­dista, fa més coses a la vida que defen­sar amb orgull i ren­di­ment la seva pro­fessió. Lamen­ta­ble­ment, la història ens ha mos­trat massa jogui­nes tren­ca­des per falta de for­mació intel·lec­tual. Aquell juga­dor de fut­bol amb estu­dis, fins i tot amb car­rera, ha estat tra­di­ci­o­nal­ment una excepció en un món irreal d’apa­ren­ces des­a­for­tu­na­des. Avui, tot i els avenços cul­tu­rals –també de la soci­e­tat, com a col·lec­tiu–, la nor­ma­li­tat encara no és abso­luta. Només cal que introduïm el terme política per enten­dre que el món de l’esport encara té molts aspec­tes de base per millo­rar.

El Piqué per­sona fa anys que afe­geix pressió al Piqué fut­bo­lista. No li ha impor­tat defen­sar les seves idees ni tam­poc expres­sar les seves opi­ni­ons. Quan li han dema­nat i quan no. En el con­flicte sem­pre s’ha tro­bat còmode. És un gran gua­nya­dor, orgullós i ambiciós, un insa­tis­fet que ha pro­cu­rat per la seva car­rera fut­bolística fins a ser con­si­de­rat com un dels cinc millors defen­ses cen­trals de la dar­rera dècada i, també, per tot allò que li ha agra­dat fora dels ter­renys de joc. Ha tocat les begu­des, les ham­bur­gue­ses, les noves tec­no­lo­gies, el negoci dels vide­o­jocs... i l’Andorra de fut­bol i la copa Davis, de ten­nis. I el patro­cini del FC Bar­ce­lona. Tan­tes tecles com dits té. O més, fins i tot.

En el fut­bol, no hi ha dubte, ha tri­om­fat. I quan això passa, no és per casu­a­li­tat. Qua­li­tat més men­ta­li­tat, dis­ci­plina, rigor, des­cans, bona ali­men­tació... Com­pe­tir deu anys al més alt nivell com a juga­dor del Barça i de la selecció obliga a molt. I Piqué ha com­plert. O algú ho dubta? L’any pas­sat, després d’aban­do­nar la roja, el cen­tral bar­ce­loní va fer una de les millors tem­po­ra­des de la seva vida alhora que pre­pa­rava els pro­jec­tes que, a poc a poc, s’han anat conei­xent. El debat sobre el ren­di­ment de Piqué s’acaba o s’ali­menta en funció del que veu­rem, per exem­ple, avui davant del Leganés. Si fa un par­tit des­astrós, haurà de donar expli­ca­ci­ons, sobre­tot, als seus com­panys, al seu entre­na­dor i, per des­comp­tat, a l’afició. Si s’exhi­beix, final del soroll. Un cop més, auto­pressió. I l’adre­na­lina de viure en el risc...

Sobre els seus nego­cis, en fi, ell sabrà. I sobre la ment ocu­pada... si us plau, que les joves gene­ra­ci­ons s’hi fixin! El fut­bol és fantàstic però la vida et regala mil opci­ons més per viure-la amb inqui­e­tuds vari­a­des. I simul­ta­ni­e­jar-les no fa cap mal.