Estabornits

Hi ha una frase que ens balla pel cap, pre­ci­osa, gràfica i directa, per defi­nir el moment del Barça a tots nivells. Hau­rem, però, d’expli­car-la als lec­tors que no arri­bin als cin­quanta, que el temps passa ràpid i aquest gir del llen­guatge corre el risc de con­ver­tir-se en ana­cro­nisme. Ma mare, víctima de la guerra civil com tants d’altres, llançava una frase lapidària per defi­nir un deter­mi­nat tipus de com­por­ta­ment: “Sem­bla ata­cat per les bom­bes.” Pel que es deri­vava de la seva experiència, els pobres des­gra­ci­ats que havien patit algun bom­bar­deig de ben a prop que­da­ven esta­bor­nits, sense esma ni capa­ci­tat de reacció. Com zom­bis, que diríem ara. O gro­gui, per emprar un precís mot de l’obli­dat llen­guatge boxístic. I és pre­ci­sa­ment això, anar gro­gui pel ring en espera de l’últim cop de puny que t’enviï a la lona i acabi el com­bat. En el Barça, la inèrcia ha dei­xat pas a la inacció, a un pecu­liar anar fent sense que ningú reac­ci­oni, imposi cri­teri o lide­ratge i faci un mínim esforç per aban­do­nar la cata­to­nia actual. Sem­bla que tot­hom esperi el ter­cer KO con­se­cu­tiu, que caurà com una fata­li­tat quan arribi l’hora de la veri­tat en les diver­ses com­pe­ti­ci­ons. De moment, el calen­dari es com­plica i amb aquest pano­rama resulta impos­si­ble mos­trar-se opti­mista. Sosté la intuïció majo­ritària dels culers l’odi­osa com­pa­ra­tiva de veure’s des­bor­dats si un Liver­pool o un City apa­reix pel camí. Vista la dava­llada cons­tant de ren­di­ment, lenta però impla­ca­ble, aquest equip no asse­gura ni rete­nir una lliga en què man­te­nia indis­cu­ti­ble hege­mo­nia. Vivim esta­bor­nits, com si esperéssim només la nova sotra­gada, el ter­cer dis­gust con­se­cu­tiu sense que ningú actuï per posar remei al dic­tat del pre­vi­si­ble destí.

Encara que fos per un sim­ple bri de rebel·lió, en lloc de dei­xar-nos por­tar per aquesta manca d’esma, d’alè i espe­rit, millor resul­ta­ria recor­dar que la direc­tiva s’ha gas­tat més de 900 mili­ons en fit­xat­ges des que va caure l’última Cham­pi­ons, fa qua­tre anys. 900 mili­ons d’euros, ben fàcil de dir, molt difícil de pair. I qual­se­vol culer que no sigui cec per a l’anàlisi con­vindrà que només han estat vàlids uns 150 d’aquesta exa­ge­ració. Algú en deu ser res­pon­sa­ble, ima­gi­nem. Dei­xem-nos d’excu­ses, com argu­menta Piqué quan es queixa de l’excés de crítica i d’exigència. El Barça sem­pre ha estat així i no hem de con­for­mar-nos a haver bai­xat de tan amunt. Ans al con­trari. La injustícia rau a per­me­tre que l’equip, el model, el ren­di­ment i l’espec­ta­cle siguin avui irre­cognos­ci­bles i que, en con­seqüència, ens hagin dei­xat amb aquest posat d’ata­cats per les bom­bes que no saben ben bé d’on cauen. En aquesta guerra, qui vol sap per­fec­ta­ment dis­tin­gir rea­li­tat de pro­pa­ganda interes­sada, anàlisi d’excusa, el que veiem amb els nos­tres ulls del que ens volen fer creure. Ho han fet molt mala­ment i no s’ha d’igno­rar. Tam­poc és ja auto­com­plaença. Sim­ple­ment, ja no donen per a més, des de la llotja al ves­ti­dor. Tot­hom viu al límit, amb les ver­go­nyes expo­sa­des. Som en plena tran­sició sense adme­tre-ho. Con­tra el Leganés, en un altre horari infecte per a con­sum asiàtic, Val­verde con­ti­nua sense tro­bar la tecla de reacció. La imatge con­tra un cuer que fa honor a la con­dició va resul­tar cala­mi­tosa, gua­nyant de retruc. El club, gar­ra­ti­bat com a deno­mi­na­dor comú. Just quan el calen­dari s’enfila, pèssima notícia.