Complement circumstancial
L’Espanyol arrossega molts problemes a la motxilla. El fet no és casual sinó que és un degoteig de circumstàncies insalvable per posar llum a les deficiències actuals. “Jo soc jo i la meva circumstància”, deia el filòsof i assagista Ortega y Gasset. L’entorn o, millor dit, les decisions des del final de la temporada anterior, han anat modulant la fisonomia actual del club blanc-i-blau. Un procés de causa i efecte que ha desdibuixat la il·lusió col·lectiva d’un any que hauria de ser fantàstic en tots els aspectes. El motiu principal, el retorn a Europa dotze anys després, era el punt d’inflexió ideal per entrar en una nova dimensió competitiva. El primer revolt que va agafar desprevingut el club i el seu entorn va ser la sortida abrupta de Joan Francesc Ferrer, Rubi. El maresmenc, després d’un curs gloriós a la banqueta, decidia fer les maletes per marxar al Betis. El tècnic era ideal per al projecte de l’Espanyol. La seva marxa va obligar a replantejar el projecte des de la banqueta amb una turbulència que ningú tenia previst en el full de ruta de l’estiu. Una jugada que ha estat la gènesi de molts maldecaps. Rubi havia agafat el pols perfectament a la plantilla i, de retruc, va millorar les prestacions de gran part d’uns futbolistes que es van sentir orfes amb la seva marxa. El maresmenc marxava, en part, per diners, però també, segons el seu punt de vista, per una falta en la concreció del projecte. Vist amb perspectiva, com a l’Espanyol, sembla que al mateix Rubi li hauria anat millor quedar-se on estava, després d’enllaçar diversos ultimàtums a la banqueta del Benito Villamarín. Ara mateix les conclusions finals caldrà deixar-les per a l’epíleg del maig.
De moment, l’Espanyol va cremar l’etapa de David Gallego com qui es fuma una cigarreta al sofà. L’estiu va dotar l’Espanyol d’una gran força negociadora venent a bon preu Mario Hermoso i Borja Iglesias. Central de referència i pitxitxi van volar deixant a la caixa les dues vendes més elevades de la història de l’entitat. Chen Yansheng estava feliç. Veia com les coses rutllaven a la perfecció en el pla esportiu i econòmic. El problema, com sempre, és encertar en els recanvis i, de moment, no estan donant el nivell. L’Espanyol continua buscant un golejador que li doni la rendibilitat ofensiva que no té ni amb Ferreyra ni amb Calleri. La inversió més cara de la història, Matías Vargas, s’ha perdut pels camins de la suplència i Calero ja acumula més errades decisives que encerts. Una situació que fa enyorar, cada cop més, els futbolistes que van marxar mesos enrere. L’Espanyol té diners a la caixa i una economia sanejada, però en l’aspecte esportiu i emocional té les butxaques foradades. La sensació de felicitat s’ha esvaït. De la felicitat primerenca que brotava a finals de maig s’ha passat al territori de l’angoixa existencial. La tria de les decisions en els últims sis mesos hi ha jugat en contra. El guió establert s’ha transformat en un nyap de dimensions considerables que caldrà corregir al gener. Temps de revàlides i rectificacions per esmenar les errades comeses. Caldrà fitxar i fer-ho bé a la finestra hivernal. L’equip té dèficits que no es poden amagar. L’infern del descens comença a cremar sense remissió. El factor temporal dona marge per reconduir el camí, però cal capgirar les circumstàncies per trobar la millora estructural. Només així arribaran els resultats. De moment, els canvis de guió hauran d’esperar fins a gener. Ara cal serrar les dents i confiar en la gestió de Machín i el caràcter dels jugadors per no perdre més pistonada en les pròximes jornades.