L’estat d’ànim de l’Espanyol
L’Espanyol és un exemple magnífic de com poden transitar per camins ben divergents la solidesa econòmica d’una entitat d’esport professional i els resultats esportius. Mentre l’estabilitat comptable és la millor de l’últim lustre, costa molts més anys trobar una realitat esportiva amb ingredients tan dramàtics com l’actual, en plena primera volta. Des de la temporada 2012/13 (1 punt dels 18 primers), amb la destitució de Pochettino i l’arribada de Javier Aguirre, no es vivia res semblant. Però aquella primera volta ja es va tancar amb 18 punts i en una segona meitat notable se’n van sumar 26 més per acabar amb 44. Ara, a més, el comodí de l’entrenador ja s’ha jugat.
Canviar els pitjors vaticinis a partir d’un argument creïble és el gran cavall de batalla del club. Quan en la jornada 15 només has sumat 9 punts i fins a final de la primera volta t’has d’enfrontar amb el Barça i el Madrid, llepar-se les ferides serveix de ben poc, i tirar-hi sal, encara menys. Toca actuar, i encertar-la. Malgrat tot, per pura evidència no es pot obviar que quan s’afronta lliga i competició europea amb una plantilla que no és més àmplia i que té menys gol que l’anterior, pretendre avançar en l’Europa League i no ressentir-se’n és la quadratura del cercle. I els cercles tothom sap que són rodons.
En la recerca d’aquest argument creïble que regiri la crua realitat estan tots ocupats. La prioritat màxima no són els aspectes del joc. Les errades de “pipiolos” contra l’Osasuna delaten que les qüestions futbolístiques se supediten ara mateix a la falta d’estabilitat psicològica. Bernardo (1989) i Darder (1993) no són ni debutants ni inexperts –internacionals en diverses categories– com per regalar dos gols que no es veuen ni en categoria cadet. Errors de principiants en jugadors de categoria. L’esport col·lectiu és un estat d’ànim, i el de l’Espanyol és tan precari que necessita assistència urgent, sobretot quan juga a casa amb el llast de no haver-hi guanyat en la lliga.
Machín va carregar fort contra els jugadors després del 2-4 contra l’Osasuna. Se’n devia adonar i en respostes posteriors va rebaixar el to. En la majoria d’equips, paraules tan gruixudes haurien caigut amb estrèpit en el vestidor, però el que arriba de l’RCDE Stadium és que, tot i que ser senyalat sap greu, no se n’ha fet cap drama afegit. La plantilla és conscient que té un problema d’estabilitat anímica i també busca desencadenar un canvi, busca un revulsiu, i no és cap tòpic.
Val més que no es confiï el revulsiu només al mercat d’hivern. Primer, perquè queden partits abans no s’obri. Però, sobretot, perquè de poc servirà un golejador –els 12 milions anunciats, usats amb criteri, poden convertir-se en un bon home d’àrea– si abans no es dissipa la boira que obnubila la capacitat de prendre les decisions correctes al camp. El revulsiu més important ha de sortir de dins. Una victòria a casa hi ajudaria, però com més derrotes s’encaixen, més espessa es fa la boira, i d’aquesta espiral negativa costa sortir-ne sense ajuda.
Fer comptes a llarg termini és contraproduent per a qualsevol equip, perquè l’estratègia positiva és considerar que el partit immediat és el més important i que els posteriors encara no existeixen. Segur que es formarien cues per signar que l’Espanyol sumés sis punts en els quatre partits que falten de la primera volta, i l’acabés amb 15. En caldrien 22 o 23 més en la segona volta per començar a parlar d’alguna cosa. Res fora de l’abast d’un equip endreçat, quan n’hi haurà 57 en joc. La qüestió és com i amb qui aconseguir aquesta endreça.