Oda a l’escatologia
“Qui mengi molt i cagui fort no ha de témer la mort”, diu la dita popular. D’això de cagar, o millor dit, emmerdar-se fins al coll, en sap molt l’Espanyol. En sis mesos ha passat de l’alegria més important dels últims 12 anys, a ritme de Gigi d’Agostino, a rebolcar-se en un fangar de dimensions indesxifrables. L’oda a l’escatologia és total. El club se’n va a la merda. Equip masculí i femení caminen junts en la cua de la classificació. Cal remuntar-se al 2003 per viure una situació similar. Luis Fernández estava a la banqueta i va redreçar la nau amb un punt menys que ara. Això sí, el mashote va tancar la primera volta amb 14 punts. Jugar a fer paral·lelismes i extrapolar les sensacions de fa 17 anys és un joc merament periodístic. Aporta alguna cosa esportiva? No. És només omplir unes línies per tenyir de verd esperança el futur més immediat. Cada temporada és un nou camí per explorar i més per a un Espanyol acostumat a les turbulències, no fa gaire, però ara estabilitzat gràcies a Chen Yansheng. La situació de merda esportiva (no pas econòmica) que viu el club ha agafat per sorpresa a molts. Potser l’únic que s’ho ensumava era Rubi, que va marxar per una falta de projecte (i de diners, tot s’ha de dir). Ara el maresmenc torna aquest diumenge i les seves paraules sonen com una profecia maia o una maledicció egípcia. Ni ell mateix es pensava que l’Espanyol patiria d’aquesta manera enfonsat en la merda absoluta. Ara no parlarem de Rubi i tornarem al nostre negociat escatològic. Una sensació que impregnarà la junta d’accionistes del club que es farà avui a Cornellà. Chen hi serà i la presidirà. L’economia és robusta però la merda no es pot amagar: fa pudor i acaba sortint a la superfície, flota. El millor de tot plegat és que la situació és de merda absoluta. Tothom ho veu i ningú ja no es pot esmunyir de fer una neteja a fons. L’Espanyol està ara en la merda de segona. Ha tocat fons. És un equip de la divisió de plata i l’únic camí que li queda és evitar que el destí, o si voleu, una merda gegant, se l’acabi empassant.
La pudor és insuportable i ofega els narius amb una olor putrefacta i amb aires de descomposició: és el desencís d’una afició que ja ha començat a resignar-se. A pensar, ara sí, que després de 26 anys toca anar cap a l’infern i purgar els pecats. La derrota contra Osasuna va fer mal als ulls i molts no s’han recuperat del sotrac. Un equip sense ànima, un equip merdós i de cap angoixat on tots semblen caricatures dels futbolistes que van ser fa només 6 mesos. La reacció no es veu enlloc i aquí, enmig del desastre i l’amargor d’un epíleg anunciat, és quan cal reaccionar. Quan tot està perdut, quan has tocat fons, quan sembla que no hi ha cap mena de solució és el moment de positivar el missatge i de creure-hi. La merda segueix molt present però hi ha temps per esmenar tota la brutícia acumulada i capgirar les cartes del destí. La batalla ja està perduda, ara només es pot guanyar. El factor temps és el millor aliat d’un Espanyol a qui tots donen per enterrat. Ho van fer amb Luis Fernández fa 17 anys i, al 2009, ho van tornar a pronosticar amb Pochettino. L’Espanyol va seguir a primera trencant qualsevol lògica raonable. I és que en situacions de merda aquest equip centenari treu el millor de si mateix. És un equip rebel, reaccionari i contestatari. Els enterradors ja tenen les pales preparades però potser les hauran de guardar.