A FONS
Andrés Gimeno i els mitjans de comunicació
L’octubre passat ens va deixar Andrés Gimeno, un referent del tennis espanyol i mundial. Manuel Vázquez Montalbán, amb la mirada crítica de l’alter ego Luis Dávila, li dedicà un article a la revista Triunfo l’any 1972. El títol, “Andrés Gimeno, el tenista errante”, al·ludia als constants viatges relacionats amb la professió tennística, però el contingut analitzava la desconsideració d’alguns periodistes respecte a la victòria aconseguida a Roland Garros. Tot i la seva rellevància històrica, encara continua sent el jugador més veterà a conquerir-lo, alguns mitjans de comunicació de l’època no se’n van fer gaire ressò.
Vázquez Montalbán es mostrà sorprès per la fredor amb què la premsa madrilenya acollí la notícia. Un fet que contrastava amb la valoració del triomf i de la qualitat tennística de Gimeno en la premsa barcelonina i francesa, liderada per L’Equipe. Fins i tot un diari esportiu va concedir més importància als entrenaments del rival d’Urtain que no pas a aquest èxit internacional. Un “maltractament” capitalí atribuïble a la professionalització del tennista, una condició que li impedia representar el país en les competicions internacionals.
D’altra banda, la carrera esportiva de Gimeno coincidí amb l’emergència de Manolo Santana, un jugador amb una aparença física i un estil de joc que, en opinió de Montalbán, s’identificaven molt millor amb un poble baixet i fràgil. En aquell moment, a més, el règim franquista ja estava disposat a subvencionar els esportistes espanyols que destacaven en les seves disciplines i el tennista madrileny va poder gaudir d’uns ajuts més esplèndids. Mentre que els partits de Gimeno constituïen simples exhibicions intranscendents, els de Santana estaven imbuïts de la passió i del significat patriòtic que li atorgaven tretze milions de teleespectadors.
La creació dels tornejos open, en què els professionals podien participar amb els amateurs, i la progressiva retirada de Santana de l’aparador tennístic retornaren el protagonisme a Gimeno. Aleshores sorgí una nova polèmica amb motiu de la composició de l’equip espanyol seleccionat per disputar la Copa Davis. El tennista barceloní s’oferí per substituir Manolo Santana, però la lluita oberta entre les federacions catalana i madrilenya traslladà la qüestió al terreny polític. La premsa de Madrid va organitzar una campanya per defensar altres jugadors, com ara Joan Gisbert o Antonio Muñoz, desplaçats amb l’arribada de Gimeno. Una iniciativa mediàtica que s’afegia al buit publicitari imposat a una federació sota sospita pel fet de tenir la seu a Barcelona. Tanmateix, Vázquez Montalbán suggeria que el veritable motiu d’aquesta polèmica era la voluntat periodística de protegir l’estatus d’ídol assolit pel tennista madrileny davant l’amenaça que suposava el retorn de Gimeno. Una actitud que podia canviar si aconseguia èxits esportius que alimentessin el patriotisme espanyol. Per això no descartava que un esportista menystingut arribés a convertir-se en un ambaixador d’Espanya. Un fet que ben segur alteraria el tractament mediàtic envers un jugador que passaria a ser anomenat Superandrés o Supergimeno.
Vázquez Montalbán desvelà amb el seu article el rerefons polític de la desigual reacció dels mitjans respecte a l’èxit de Gimeno a París. Una injustícia rescabalada amb el reconeixement unànime de tota la premsa a la seva trajectòria tennística. En canvi, alguns entorns periodístics continuen encara prioritzant els criteris identitaris o territorials per damunt dels pròpiament esportius a l’hora de parlar, o no, d’una notícia. Una pràctica senzillament desinformativa.