Un vernís agri­sat que cobreix allà on miris. Mai no ens acos­tu­ma­rem a l’esper­pent que vivim en funció eter­na­ment pror­ro­gada. Ara que ja ha pas­sat la mare­gassa, con­vin­dran que això del clàssic ha resul­tat, en con­junt, una glosa a l’astra­ca­nada. Des de bon començament, quan un senyor de tendència tota­litària va deci­dir l’ajor­na­ment de la festa i al govern espa­nyol ja li anava bé. A par­tir d’aquí, el tsu­nami se’l van orga­nit­zar ells sols, sense neces­si­tat d’altra trin­xera. A còpia d’espe­cu­la­ci­ons, de fer bullir la seva podrida olla mediàtica, la pilota es va fer grossa i pro­vo­ca­ren un des­fici. Entre un ball de baja­na­des i espe­cu­la­ci­ons, de ridículs i invents que no casen amb el peri­o­disme decent i que parla del neguit que els domina, s’havia for­jat un ambi­ent simi­lar al Viet­nam. Si hi ha gent con­forme amb el que hem vis­cut, senyal que l’escena no té gaire remei i toca­ria llançar la tova­llola. Tot ple­gat no s’aguanta per enlloc.

Només fal­tava per sal­pe­brar l’espera l’epi­sodi Zozúlia, una ver­go­nya afe­gida. De res val recor­dar fra­ses de Pop­per o Nie­meyer, exi­gir a la soci­e­tat democràtica que sàpiga tro­bar meca­nis­mes efec­tius d’into­lerància con­tra els into­le­rants, bar­rar-los el pas amb ferma decisió. Al sim­pa­tit­zant nazi, per aca­bar-ho d’ado­bar, l’han situat al mateix cove d’altres vícti­mes de racisme, xenofòbia, mas­clisme o xacres exe­cra­bles que tant cos­ten d’erra­di­car i tan poca volun­tat de com­ba­tre mos­tren. Bus­ca­ven con­di­ci­o­nar i s’anun­ci­a­ven dràsti­ques mesu­res de càstig si el Barça o els seus segui­dors s’atre­vien a recla­mar aquest diàleg que mai no arriba per exprés desig de la supe­ri­o­ri­tat. Repressió com a únic llen­guatge, habi­tual atmos­fera que ens ofega. En lloc de la festa major pla­netària del fut­bol semblàvem con­vi­dats a un aque­larre que ningú qua­li­fi­cava de fracàs cívic. Per aca­bar-ho d’ado­bar, reforç esta­tal d’agents, no fos que no quedés clara la seva endèmica mal­fiança dels Mos­sos, teòrics còmpli­ces dels solle­vats mal­grat esti­guem farts del com­por­ta­ment de la Brimo i la gestió poruga, incapaç, del con­se­ller Buch. Ja ho vam veure dime­cres: al final, molt soroll per a res i la cer­tesa que Tsu­nami havia mogut les peces d’hàbil manera per escam­par aquesta ano­ma­lia que vivim, ja eter­nit­zada. I en el còmput, tot­hom rep. Rea­pa­rei­xen els Boi­xos per con­fir­mar la seva odi­osa natura. Inci­dents que socar­ri­men l’aire, ja irres­pi­ra­ble. La direc­tiva que l’espi­fia, frus­trant quan deleix per cen­su­rar en aquest impos­si­ble i endèmic equi­li­brisme que volen prac­ti­car; ells, tan des­ma­nyo­tats de mena. Hor­ro­rosa l’arbitrària rea­lit­zació tele­vi­siva, entes­tada a fur­tar-nos la rea­li­tat, negant-nos com a ciu­ta­dans plens. Exces­sius els retrets a Tsu­nami, que ja havia gua­nyat la bata­lla pro­pa­gandística abans que rodés la pilota. I allà a dins, la con­fir­mació que el Barça no rut­lla, no l’encerta con­tra la pressió alta que esfi­la­garsa les línies, amb un entre­na­dor que ja viu pròrroga de govern, orfe de recur­sos i alter­na­ti­ves. Tot ple­gat, insa­tis­fac­tori. Fem curt, no hi arri­bem, sigui en política o en fut­bol. No sabem com sor­tir-nos-en, can­sats de repe­tir idènti­ques frus­tra­ci­ons, es parli de Mos­sos, de situ­ació política, de l’his­te­risme esta­tal, de l’equip, de la Lliga o d’altres fac­tors. Dins i fora, això és el que hi ha i no fem prou. Ni tam­poc volem resig­nar-nos.