Que soni la melodia de Pitu
L’espanyol transita al caire de l’abisme. Una cornisa prima i fràgil, un reflex dels seus errors i de la precarietat de la situació. El marge és escàs i el 2020 obligarà a redoblar esforços i a signar una segona volta amb puntuació europea. Enfilar-se fins als trenta punts és la garantia per continuar a primera. Una dinàmica que exigirà aconseguir la meitat dels punts en joc, és a dir, guanyar deu partits dels dinou que queden per concloure el campionat. Assolir la fita dependrà dels punts que obtinguin els altres implicats en la fugida de l’infern. Vist amb perspectiva, l’epopeia que té l’Espanyol en l’horitzó és digna d’un heroi de l’antiga Grècia. El viatge serà llarg, difícil i tortuós, com el d’Ulisses, sense una travessia concreta, però amb un final i un objectiu clars. No és moment de subterfugis ni foc d’encenalls, sinó de lluita i certeses. El comandant d’aquesta proesa és Abelardo. Un entrenador cridat a emular la gesta de Mauricio Pochettino fa deu anys. L’argentí, com l’asturià, va agafar les regnes de l’equip com a tercer entrenador de la temporada. L’Espanyol, bé o malament, sap que morirà amb Pitu a la banqueta. Les bales dels canvis de timó en la direcció tècnica ja s’han esgotat. Tothom s’ha alineat amb la doctrina Abelardo. Un tècnic carregat de sentit comú i sense artificis. Va de cara. Directe. Un sistema tàctic assenyat i translúcid, sense temps per a cortines de fum. El clàssic 4-4-2, la cadència tradicional de l’ocupació dels espais sobre un rectangle de joc. Treure el màxim rendiment dels futbolistes a partir de la seva essència. No fer invents i buscar la màxima aproximació per jugar de memòria. Pautes clares. Defensa forta i una pressió compacta dibuixada per esmorteir els gols encaixats. Aprofitar fins a l’extenuació les jugades d’estratègia per ampliar el coeficient golejador. Tot plegat, adobat amb un futbol vertical i de transicions ràpides en atac.
Un abecedari ràpid i precís per a una situació que reclama solucions contundents. Abelardo ja va aplicar aquesta norma a l’Sporting i a l’Alavés, amb plantilles més ermes. Aquí té més recursos, i l’única cosa que preocupava el tècnic asturià era començar amb bon peu. El derbi era una arma de doble tall. Glòria o sotrac. Abelardo volia, com a mínim, un equip ferotge i competitiu. Un conjunt orgullós, valent i que engresqués la seva parròquia. Va anar més enllà. En va treure un empat d’or. Un punt qualitatiu més que quantitatiu que trasllada la plantilla, l’afició i la institució a un altre nivell: el possibilisme. La pantalla de la resignació ja s’ha superat amb les prestacions del derbi, i la melodia de Pitu ja comença a agafar color. Una palanca de canvi coronada amb el Sí que es pot de la grada dissabte a la nit. L’estat d’ànim és nou, i aquest és el primer gran triomf d’Abelardo. Canviar la música a un equip que entonava la marxa fúnebre amb rotunda insistència i que ara s’ha abocat al rock-and-roll més electritzant. I és que el gran problema, de fons i de forma, era la paranoia mental que capficava la plantilla. Un punt d’ancoratge que encotillava les prestacions d’un equip molt millor del que diu la classificació. Abelardo aprofitarà aquesta embranzida inicial per allargar la rauxa col·lectiva. De moment, fins al 19 de gener té temps per preparar el duel contra el Vila-real i enllestir l’arribada de nous fitxatges que completin l’equip. El més urgent, un golejador que acompanyi Calleri. La melodia de Pitu ha començat a sonar, però ho ha de fer amb insistència fins al maig.