Costa molt. Tant, que ben bé no saps on ets. Són tants revolts, tantes anades i tornades, tantes paraules en una direcció i fets en la contrària, que un no sap si el que passa és real o forma part d’un món oníric paral·lel. Parlem del projecte futbolístic del Barça de Josep Maria Bartomeu, l’hereu de l’essència, obra i pensament del de Sandro Rosell i, en moltes coses, també del de Josep Lluís Núñez. Sorprèn que aquells que han maltractat fins a l’extrem Johan Cruyff i la seva obra hagin virat fins a l’altre costat de l’espectre futbolístic contractant Quique Setién, de 61 anys, tècnic sense èxits però cruyffista sense matisos, ferm fins a la mort en les seves conviccions.

La història és simple. L’arribada a la presidència del FC Barcelona de Sandro Rosell, el 16 de juny de 2010, va provocar una etapa d’eliminació de tot el que feia olor de Cruyff –va ser convidat a deixar la presidència d’honor, cosa que va fer el 2 de juliol– i el seu model. Rosell creia que qualsevol entrenador podria fer campió el Pep Team, així que, després d’exhibir la seva poca química amb Guardiola i de patir el final tràgic de l’era de Tito Vilanova, va fitxar el Tata Martino per tallar de soca-rel totes les connexions cruyffistes. Després va arribar l’esbombada evolució del mètode, una excusa en tota regla de les autoritats futbolístiques del Barça, impotents per avançar en la idea. La dictadura de Messi ha amagat una realitat que, amb bons i mals resultats, amb millors i pitjors temporades, s’ha acabat manifestant amb una dinàmica clarament negativa: com més lluny del mètode, menys èxit. “Si no saben per què guanyen, com vols que sàpiguen per què perden?”, deia sempre entre somriures el mateix Cruyff.

Rosell, primer, i Bartomeu, després, van avançar en la seva idea futbolística basant-se en secretaris tècnics que van seguir el camí marcat per ells, contractant entrenadors i jugadors sense el perfil adequat i prescindint dels garants del planter. El resultat aquí el tenim, també a la base. Allò era tan potent que la pilota ha rodat per inèrcia fins al dia d’avui. Bé, per inèrcia i per Messi. Mentrestant, miserable homenatge al Dream Team (11-6-2017); encara més lamentable, al Pep Team (21-12-2019) i cinisme surrealista en els actes per la mort de Johan Cruyff (24-3-2016) i en tot allò que ha vingut després, estàtua i estadi inclosos, pur interès en la seva màxima expressió. Inoblidables paraules de Josep Maria Bartomeu a 48 hores (4-7-2008) de la moció de censura contra el president Joan Laporta: “Votar sí a la moció és votar no a Cruyff.” Entesos.

Però la pilota està a punt d’aturar-se, s’acosten unes eleccions i la combinació de totes dues qüestions ha provocat un maldecap molt gros. Es veu que cal tornar als orígens. Però Cruyff no hi és. I Guardiola va fugir cames ajudeu-me. I Puyol no vol saber-ne res. Ni Xavi. Ni Ronald Koeman, fidel al seu contracte amb Holanda i a la dignitat personal. Han trobat Quique Setién. Ja ho veurem. Al Johan li encantava el que veia quan mirava els partits dels equips que dirigia...

El gir de Bartomeu, fins i tot, ha descol·locat determinat poder mediàtic que tan fidel li ha estat sense atendre les seves obligacions periodístiques. “I ara, què? Però no érem anticruyffistes?” Les voltes que dona la vida! Ells, i el nuñisme militant, han acabat coincidint amb els seguidors del mètode cruyffista que va convertir el Barça en la referència mundial del sector de la pilota. Sorpresa general. Encara que pugui semblar impossible, de veritat, això està passant.