L’Espanyol està salvat. No cal que la parròquia blanc-i-blava s’amoïni més per la permanència. Molts pensaran que m’he begut l’enteniment amb un conjunt que va cuer a primera i, amb una jornada menys, segueix a quatre punts de la permanència. Una salvació que, ara, sembla un joc de quatre després dels resultats del cap de setmana. Veurem si a la festa per la lluita per evitar el descens s’hi sumen nous candidats. En qualsevol cas, ja poden tenir per segur que l’Espanyol no estarà entre els tres que enfilaran el camí cap a segona. No és una certesa, sinó una constatació i correlació d’esdeveniments que faran possible el miracle. La primera pedra va sorgir a Vila-real. La comunió entre jugadors i afició és total i absoluta. Un moment màgic més propi del futbol dels anys vuitanta que de la modernitat empaquetada a còpia de selfies i d’una història a Instagram. Futbol de cadena de muntatge i crispetes, una forma més d’entreteniment per al consum de masses. Van ser 3.000 els seguidors que van pelegrinar fins a La Ceràmica per convertir el feu groguet en territori propi. No ho feien per celebrar un títol, per passar una ronda i jugar una final històrica. No. Ho feien per donar escalf a uns jugadors i xiuxiuejar-los a cau d’orella “Estem amb vosaltres i no us deixarem sols”. Aquella mà familiar que t’acompanya i t’agafa a l’hospital quan les teves pors són més grans que les certeses. Aquell amic que no et deixa caure i et serveix de para-xocs per esmorteir els cops que et dona la vida. Aquell gos fidel que t’espera amb un somriure després d’un dia de merda a la feina. Aquella trucada de la mare per confirmar que tot va bé quan tot no acaba de rutllar. Aquella ajuda anònima que et retorna la cartera que havies oblidat. Aquell jove que cedeix el seu lloc al tren quan veu una persona gran o una embarassada. L’afició de l’Espanyol es va comportar a Vila-real com un amic de veritat, com un familiar pròxim, com una mare o un pare que vetlla pel benestar dels seus fills.

Només amb aquesta mentalitat es pot entendre l’entrega dels 3.000 bojos que es van desplaçar a veure el cuer de primera. Una situació incomprensible en altres latituds on donarien per desnonat el seu equip. David López va acabar el partit amb llàgrimes als ulls sense temps de descodificar tot el que havia viscut a la gespa. Pura emoció. L’espanyolisme va viure a Vila-real una catarsi col·lectiva. El guió del partit va ser perfecte. No hi havia una manera més bonica de reforçar la moral que jugar amb un home menys durant mitja hora. González Fuertes li va fer un favor al conjunt d’Abelardo. L’asturià era conscient que els blanc-i-blau necessitaven un partit amb l’adrenalina al màxim i a punt de taquicàrdia. La victòria no pot tapar les vergonyes d’un arbitratge escandalós. Però xiular a l’Espanyol (i més sent cuer) surt de franc. No és moment de prendre mal, sinó de tornar a constatar que, malgrat els pals a les rodes, l’Espanyol té l’orgull i la fermesa d’equip gran. El seu posat i la convicció de tots els estaments del club caminen en una mateixa direcció. No tingueu cap dubte que l’Espanyol seguirà a primera, i ho dic ara que no ha guanyat, encara, cap partit de lliga a casa. Però la màgia, la força i la convicció mostrades a Vila-real són d’aquelles que trenquen qualsevol mena de lògica matemàtica. Una qüestió de sentiment només a l’abast dels entesos i mestres en manuals de resistència.