Les jugadores no s’ho mereixen
L’escalfada de boca de l’entrenador de la Real Sociedad després del 10-1 que li va clavar el Barça en la supercopa l’hem d’arribar a entendre si la posem en context temporal. En calent, després de carregar fort en una final. Més inquietant és que, a posteriori, Gonzalo Arkonada no hagi repensat les seves paraules per rectificar-les o matisar el fons de la qüestió.
Passem per alt que la denúncia de l’entrada massiva d’estrangeres vagi en contra de la lliure circulació de treballadors a la UE. Ni el trastocat Boris Johnson s’hi ha atrevit, de moment. Però si Arkonada va a l’arrel de la seva afirmació i la continua sostenint, no és un bon entrenador, ni tan sols un bon esportista. Perquè les seves jugadores, les del 10-1, aprendran moltíssim més entrenant-se i jugant amb companyes de nivell superior al seu que escoltant prèdiques de qualsevol entrenador, ell mateix inclòs. Això és així i ho ha estat sempre. Què feien les seleccions espanyoles masculines en tornejos internacionals quan jugaven dos o tres estrangers per equip i què fan ara? Quants espanyols es guanyaven la vida en altres lligues i quants ho fan ara? Pretendre que la globalització ha estat negativa en aquest cas és la suma de ceguesa i ignorància d’algú que es manté ancorat al segle XX.
La realitat és ben diferent. La Real Sociedad, com la resta d’equips de la lliga espanyola a excepció de l’Atlético, no fitxa jugadores de referència perquè no pot. Mentre la vedella que és la lliga no sigui una vaca, la mamella dels drets de televisió no rajarà. I quan la comencin a munyir, d’entrada en sortirà poca substància. Ha de ser, i serà, un procés progressiu. De res serviria una injecció descomunal de diners en una lliga que encara no és prou atractiva perquè –sí, Arkonada també té raó– hi ha un parell d’equips i la resta. L’espectacle va creixent a poc a poc, com l’assistència als camps, i els drets valen el que valen..., o el que es vulgui pagar en una operació a molts anys de vista.
I aquí és on topem amb el drama, que Arkonada també passa per alt. Per fi sembla que se signarà un conveni tan de mínims que fa mitja vergonya aliena haver-s’hi de referir. Setze mil euros bruts anuals de salari mínim cotitzat. No s’ha firmat abans perquè la majoria de clubs diuen que no ho poden assumir, que seria la seva ruïna (i no m’ho crec, gairebé tots són de clubs de la LFP que compten les despeses per milions i no per milers, entre els quals la Real Sociedad) i tot ha quedat pendent d’un acord sobre els drets de televisió. Un acord que, amb visió de futur, ha fet possible Mediapro, l’únic actor dels que hi han intervingut que podia guiar-se només per un interès mercantil i que, en canvi, ha actuat amb més estratègia de futur.
Sense conveni, aquesta lliga és una selva. Els seus promotors i organitzadors haurien merescut una vaga radical i indefinida que només han impedit la bona fe i la devoció de les jugadores pel seu esport. La lliga no es mereix les jugadores que té.
Mentrestant, senyor Arkonada, segur que de resultats com el 10-1 (i dels partits que el seu equip guanya per golejada, que n’hi ha) els bons entrenadors en saben extreure elements de millora. Perquè el que segur que no tindria res de positiu per a la resta d’equips seria que el Barça deixés la lliga o hi inscrivís un equip B. Em recorda aquella nefasta pràctica pedagògica que consistia a abaixar el llistó de l’exigència perquè així tots els estudiants passaven de curs, que tant mal va fer en termes de desincentivació de l’esforç. Amb el futbol passaria igual.