La tem­po­rada del Barça genera dub­tes per tot arreu. L’eli­mi­nació de la copa del Rei i les enso­pe­ga­des en la lliga no aju­den a crear il·lusió, mal­grat els par­tits bons que es recor­den i la recu­pe­ració de la pressió alta i la pos­sessió. Ni les deci­si­ons que pren la junta direc­tiva gene­ren con­fiança que tot això es pugui solu­ci­o­nar de cara a la tem­po­rada vinent. Venen mal dades, o el que és el mateix: aquells que van néixer en la dècada del Barça gua­nya­dor –del 2006 enda­vant–, ves a saber si ara començaran a saber què és patir veient un par­tit de fut­bol.

Cer­ta­ment, no cal ser pes­si­mista de mena, mal­grat que el Barça pot ser molt auto­des­truc­tiu –atenció amb el Barçagate!– i el soci, extre­ma­da­ment crític. Només fa falta que hi hagi algun entre­banc, que, aquest, mai arriba sol. I, si la direc­tiva i la gent es va can­sar de Val­verde, l’arri­bada de Qui­que Setién ens va por­tar una lesió de llarga durada del davan­ter cen­tre Luis Suárez i, com no, una recai­guda del Mos­quit, Ous­mane Dembélé. El francès serà el fit­xatge més car de la història del Barça, no tant pel preu sinó perquè serà impos­si­ble d’amor­tit­zar. Es mal­vendrà. Només ha fal­tat que ins­ti­tu­ci­o­nal­ment el Barça faci gala de ser un més del club eli­tista de Foment del Tre­ball, sense tenir l’aval de l’assem­blea de com­pro­mis­sa­ris; Foment, que pre­ci­sa­ment no es va carac­te­rit­zar per defen­sar el man­dat de l’1 d’octu­bre ni res que s’hi assem­bli. De fet, va ser un clar actor con­trari a l’atu­rada de país del dia 3, que va con­si­de­rar “il·legal”.

Tinc la sen­sació de veure nave­gar un club a la deriva, també a les xar­xes soci­als. Ins­ti­tu­ci­o­nal­ment, perquè es fan equi­li­bris felins entre els valors històrics i la gaso­si­tat de la post­mo­der­ni­tat; espor­ti­va­ment, perquè em resulta incom­pren­si­ble com s’han pogut ali­near tan mala­ment els astres perquè s’hagi de mal com­prar en el mer­cat d’hivern, la roba bruta no es renti a casa, es pres­cin­deixi del plan­ter i no hi hagi ni una mínima sen­sació que la direcció espor­tiva té al cap que a Messi se li aca­barà un dia o altre la pólvora i hauríem de començar a pen­sar en un subs­ti­tut. De fet, de Messi només n’hi ha un i qual­se­vol que pre­ten­gui emmi­ra­llar-s’hi es cla­varà cops con­tra la paret. Per això és tan impor­tant pla­ni­fi­car una estratègia a llarg ter­mini perquè pugui reti­rar-se amb tots els honors i els qui vin­guin dar­rere seu no es vegin amb l’obli­gació de fer les fili­gra­nes que l’argentí fa, encara i espe­rem per un quant temps, amb la pilota als peus.

L’ombra de Messi és tan allar­gada que l’equip, a hores d’ara, només juga per a ell i només sap bus­car-lo a l’eix de l’atac. L’equip s’enca­lla i l’argentí s’enra­bia quan no pot mar­car ni sal­var l’honor dels com­panys. La seva influència és tan gran que costa tro­bar gent des­ca­rada que, al ter­reny de joc i segons la casuística de cada matx, pren­gui deci­si­ons al marge del que pugui pen­sar l’argentí. Incons­ci­ent­ment per a tots els juga­dors, el capità marca la jugada i l’estratègia. I si no pla­ni­fi­quem estratègica­ment el futur de l’equip, un arbre no ens dei­xarà veure la com­ple­xi­tat de tot el bosc. Només unes elec­ci­ons podrien situar, de nou, totes les peces del sem­pre com­pli­cat i enre­ves­sat tau­ler de joc blau­grana a la case­lla de sor­tida. Però molt em temo que, si el Barçagate no és el Glòria, les elec­ci­ons es con­vo­ca­ran segons el que mar­quin els resul­tats més imme­di­ats.