Durant la infantesa perduda, quan el dissabte el Barça de Cruyff jugava a quarts de nou per TV3, allunyàvem les cadires de la cuina per seguir el partit amb el cul caldejat pel terra radiant mentre custodiàvem, evidentment, la carn a la brasa i les torrades. D’aquells anys d’escalf al gres on passava hores bocaterrosa devorant les aventures d’Aramis, Athos, i Porthos o, per ser més prosaics, viciant-me al Tetris per col·locar el pal llarg amb el so metàl·lic del knock out, he salvaguardat l’hàbit de seure al sòl quan el Barça té una cita transcendental. Això sí, ara em situo calculadament amb l’esquena recolzada en un dels extrems del sofà per protegir las natges de la fredor d’un gres sense calefacció: el càstig capitalista per haver fugit dels barris selectes i simpatitzar amb partits d’esquerres. Així doncs, als meus trenta-sis anys de maduresa incerta, quan a mig partit tinc un espasme d’Eder Sarabia, em rebolco pel menjador com un Jesús Gil camí de Telecinco, m’aixeco de cop dissimulant un esforç titànic, o dono un cop amb la mà oberta al reposabraços mentre enllaço blasfèmies gratuïtes contra els jugadors sentenciats.

Conscients dels instants de risc coronari, els fills intenten pal·liar l’esperpent oferint-me la butaca patriarcal per protecció caritativa envers la meva decadència, però sempre ho refuso amb el pretext d’emparar les restes d’una infància deformada pel temps. Per això suposo que el gran es va sorprendre, quan al minut 85 de la derrota del Barça al Bernabéu, em vaig alçar amb la parsimònia d’un vell que defuig l’hecatombe física i, sense deixar anar paraula, vaig dirigir-me a la taula on tinc exàmens pendents de corregir, esbossos teatrals, dibuixos de les meves filles al millor papa del món i factures feliçment oblidades.

El nano em va mirar en silenci tot esperant una explicació a la meva muda rendició i li vaig contestar amb un esguard estoic que no val la pena patir per la desfeta provinent de la incapacitat física d’uns jugadors aburgesats, a més, li repeteixo per desesperació seva, más se perdió en Anfield. No sap callar. És com el pare. Estàs una mica negatiu amb el Barça. Aquesta és la frase d’un marrec sense història que no ha gaudit de Guardiola. Vaig arremangar-me i vaig adoptar l’estatus de progenitor superb disposat a impartir una classe soporífera d’ètica barata. Mira noi, el Madrid té unes mancances alarmants a davant només dissimulades per la ineptitud del Barça en el ritme i la pressió, i la decepció de veure’ls com a equips de segona fila europea és superior al gust de la victòria al Bernabéu. En definitiva, li dic amb superioritat moral que si avui hagués jugat el Barça de Guardiola això hauria estat un genocidi, però també et dic que, si haguéssim tingut al davant el Madrid dels 100 punts de Mourinho, disposaríem d’un drama superior al de Liverpool. En definitiva, tots dos tenen un problema més enllà del propi títol, i és que quan un aficionat al futbol ha deambulat pel cel, qualsevol altre escenari és d’una vulgaritat insuportable. Knock out. He guanyat de nou en la dialèctica, encara que una vegada més els jugadors del Barça no tenen terra radiant i ens han deixat el cul ben congelat.