Tot confinament s’inicia amb nobles propòsits de lectures elitistes sobre la relació entre el ser a Heidegger i el nihilisme a Paul Auster, però sis dies després i una vegada el servidor s’ha implicat en excés en les activitats infantils tot muntant jocs de camp al bany, i ha polit compulsivament el cotxe després d’ordenar cronològicament el material discogràfic de Bruce Springsteen, nota la pulsió d’abraçar la realitat prosaica dels esports per escapar de les parets que realitzen la dansa de la mort al seu voltant.

Però, com tots sabem, no hi ha futbol i hem d’obrir vells àlbums de cromos per deambular entre la melangia d’aquells temps que seduïen perquè eren políticament incorrectes: els jugadors eslaus tenien bigoti, els pantalons dels futbolistes ofegaven els testicles, els presidents eren corruptes i ens agradava, els àrbitres eren calbs amb aspecte d’alcohòlics confinats, i els periodistes, els grans perjudicats per la divinització dels professionals de les pilotes, tenien tracte directe amb els futbolistes perquè aquests no es creien provinents d’un Olimp imaginari. Així doncs, per oblidar la condició d’un pres sanitari vaig a YouTube i cerco la trilogia de Núñez, els millors moments, que em serveix per rememorar els dies en què el presidencialisme era pornogràficament explícit i embolcallava el dia a dia de qualsevol club. Buf. No puc parar de riure, però no és una rialla fruit de l’esperpent sinó d’agraïment pels anys viscuts, per l’espectacle més enllà del camp del futbol, per l’esperit de terratinents carlistes dels Núñez, Mendoza, Gil, Lopera, Lendoiro, Ruiz Mateos o Caneda, homes superbs que s’erigien com a líders amorals a l’hora de defensar el seu club mentre es despreocupaven de si projectaven imatges exteriors d’integritat personal o no. Cap esforç. Això és la selva i perquè pugui menjar t’hauràs de fotre de gana. Aquesta era la seva premissa i la base d’una actuació visceral, histriònica a vegades, i sempre populista davant la gran massa d’aficionats àvids de maniqueismes. Per això amb el temps, a pesar de la defenestració pública d’una majoria per haver entrat a la presó com a conseqüència d’haver mogut diner negre, blanc, groc, vermell i lila, seguim valorant la noblesa innoble d’aquells que enriqueixen els records de la nostra infantesa amb exabruptes sense sentit, acusacions gratuïtes contra els rivals, justificacions impossibles i, sobretot, la cerca permanent d’encendre l’emotivitat dels seus tot cercant la ira de l’enemic a batre. Així doncs, i anant a Núñez i el seu govern llatinoamericà on la pròpia voluntat es confonia sempre amb l’apel·lació al soci, li cal reconèixer l’efectivitat del seu estil en uns anys en què el Barça va passar a ser l’etern aspirant a convertir-se en hegemònic, i sobretot, d’haver estat capaç amb les seves onomatopeies, els seus esbufecs en forma de somriure, els seus plors compungits a falta d’arguments, i les seves frases antològiques de l’absurd, d’haver superat qualsevol de les mil i una imitacions posteriors. Per això, en temps de confinament, els seus vídeos segueixen essent la millor medicina per recordar que el riure sempre ha de guanyar al somriure. Gràcies, President!