Futbolistes o sanitaris? Viure en la contradicció

El dar­rer informe econòmic publi­cat per Pal­co23, deta­llat com sem­pre, donava xifres eloqüents del perquè el fut­bol acaba sent, dit sigui amb iro­nia, gai­rebé tant impor­tant com l’edu­cació dels nos­tres infants. Per alguns, segu­ra­ment més i tot. La indústria del fut­bol repre­senta, per Espa­nya, un 1,4% del PIB, aporta 561 mili­ons d’euros als mit­jans de comu­ni­cació, crea 2.900 llocs de tre­ball, aporta 5.000 mili­ons d’euros a la hisenda pública, 1.000 mili­ons en con­cepte d’IVA, 1.036 mili­ons de cotit­za­ci­ons a la Segu­re­tat Social i 1.075 mili­ons en con­cepte d’IRPF.

La lliga, igual­ment com han fet altres països, torna. Tor­nen només els homes, perquè ja s’ha com­pro­vat que mal­grat tanta política per a la igual­tat de gènere i un dar­rer Mun­dial que va entro­nit­zar el fut­bol femení, les dones han tor­nat a que­dar al marge i se les ha enviat cap a casa ben d’hora. Però, Juve­nal, quan escri­via la seva Sàtira X, tenia raó. Els espec­ta­dors estan asse­de­gats de “pa i circ”, tal­ment com qui per fer-se pas­sar el cuquet aca­bava con­su­mint els par­tits de la Bun­des­liga, que ja fa dies que roda, sense conèixer ni la clas­si­fi­cació que s’havia con­ge­lat abans del con­fi­na­ment.

Però, no obli­dem que mal­grat les quei­xes dels fut­bo­lis­tes –que són cons­ci­ents, nova­ment, de ser uns pri­vi­le­gi­ats i haver-se pogut fer tests a man­salva–, tam­poc els clubs no poden sobre­viure sense l’espec­ta­cle. Endeu­ta­ments nets, com expli­cava Pal­co23, que superen els 300 mili­ons d’euros en els qua­tre grans (Bar­ce­lona, Madrid, Atlético i València) repre­sen­ten llo­ses sig­ni­fi­ca­ti­ves perquè no es pos­posi inne­cessària­ment l’inici de les acti­vi­tats. El Barça, con­cre­ta­ment, va tan­car l’exer­cici ante­rior amb un endeu­ta­ment de 879,7 mili­ons d’euros, que no fa pre­sa­giar res de bo per qui agafi les reg­nes del Barça de Bar­to­meu. Cer­ta­ment, en el moment que els clubs s’han con­ver­tit en empre­ses es fa com­pli­cat no reduir el fut­bol, aquest esport, a la lògica empre­sa­rial. I, des del punt de vista cor­po­ra­tiu, no repro­gra­mar l’espec­ta­cle repre­sen­tava un risc econòmic massa gran; fins i tot, no dei­xar entrar afi­ci­o­nats als esta­dis perquè puguin con­su­mir, que es con­ver­tirà en el pro­per debat entre clubs, auto­ri­tats sanitàries i La Lliga.

L’ober­tura de les com­pe­ti­ci­ons coin­ci­deix amb l’anunci de la paga extra pels sani­ta­ris que han estat llui­tant con­tra el coro­na­vi­rus. Casu­a­li­tat o no, tam­poc sóc mal­pen­sat, fa riure perquè mai hi haurà prou diners per fer un dona­ti­vum meres­cut a aquells qui van enfron­tar-se amb el coro­na­vi­rus al camp de bata­lla hos­pi­ta­lari o als geriàtrics d’aquest país. Perquè la pandèmia ha accen­tuat les nos­tres debi­li­tats i les nos­tres con­tra­ri­e­tats. Ens fa sor­tir a aplau­dir els sani­ta­ris, ens emo­ci­o­nem amb una soprano can­tant òpera des de la fines­tra, però a la vegada ens demana a crits tor­nar a delec­tar-nos amb els gols de Leo Messi, o ens fa estar espe­rançats que la recu­pe­ració de Luis Suárez apor­tarà pólvora al pro­jecte de Qui­que Setién.

La lliga, com deia en Ricard Tor­que­mada, pot­ser por­tarà “un aste­risc”, però no dei­xarà de ser una lliga més per qui la gua­nya i els afi­ci­o­nats la volen cele­brar efu­si­va­ment. Volem fut­bol, però també una sani­tat pública de debò, que obrin les esco­les o fer unes vacan­ces com les d’abans. Ho volem tot, mal­grat que la COVID-19 ens ha ense­nyat que fora bo que sabéssim pri­o­rit­zar. I no sé si n’estem apre­nent.