OPINIÓ
Futbol sense públic: l’acompliment d’una distopia
La Lliga de futbol s’ha reprès amb els estadis buits. L’actual crisi sanitària ha fet possible l’acompliment, ni que sigui només per unes setmanes, d’un dels vaticinis distòpics de Manuel Vázquez Montalbán: l’absència d’espectadors a les grades com a conseqüència de la reconversió del futbol en simple entreteniment televisiu.
L’any 1997, davant les milionàries audiències televisives i les tendències mercantilistes, un directiu barcelonista plantejava l’opció de jugar partits a porta tancada. Una proposta que va merèixer la rèplica de Vázquez Montalbán, per qui l’absència de públic als estadis, i la conseqüent pèrdua d’identificació social amb els clubs, significaria la desaparició del futbol (“Vázquez Montalbán apela al fútbol como señal de identidad”, El País).
L’escriptor barceloní era conscient dels canvis que s’estaven produint en l’esport rei, una mutació dels seus components tradicionals que el transformaven en una droga de disseny (“Futbol de disseny”, Avui, 1998). Un altre futbol on els protagonistes eren els directius, els agents dels jugadors, els entrenadors o les multinacionals de roba esportiva, i el públic quedava relegat a segona fila sense altra opció que conformar-se amb el seu tràgic destí (“Liga de traficantes”, El País, 1998).
La diferència abismal entre l’aportació econòmica dels socis i aficionats i la de la televisió i la publicitat feia del públic un ingredient cada vegada més secundari. Un paper que, per a Montalbán, es reduïa al de figurant o extra de les superproduccions cinematogràfiques (“La transparència fiscal”, Avui, 2000). En una societat globalitzada de consum, el futbol podia deixar de ser un espectacle per esdevenir un negoci espectacular sense que els aficionats anessin al camp (“Figo”, Avui, 2000).
En veure com cada cop s’anava ampliant l’escletxa emocional i identitària entre els seguidors i els clubs, el periodista barceloní no té altre remei que acceptar la possibilitat futura de disputar partits amb les grades buides: “la teatralitat futbolística exigeix la litúrgia de les masses als estadis, però es pot imaginar una competició esportiva exclusivament convocada per ser televisada, sense cap altra audiència que la proporcionada per les ones, els cables, els satèl·lits de comunicació” (“Fútbol: la pérdida de la soberanía popular”, Interviú, 1999).
El públic desallotjat dels estadis seria suplantat per un altre de virtual, fabricat a mida, acrític amb el poder establert i disposat sempre a animar el seu equip. I els estadis acabarien sent substituïts per maquetes construïdes als estudis de televisió o simples dissenys d’ordinador (“Adiós, Barça, adiós”, El País, 1999). Una profecia futurista que ha acabat acomplint-se amb els eSports, la flamant indústria de videojocs on ja participen els principals clubs del món.
Fa 20 anys Manuel Vázquez Montalbán augurava, amb sentit de l’humor i ironia, les greus conseqüències de l’evolució del negoci futbolístic. Avui, les mesures preventives davant la pandèmia faran realitat el que semblava una distòpia. Fins i tot, les televisions, amb la connivència de la Lliga de Futbol Professional, ofereixen unes grades plenes, amb el so de fons d’un públic virtual enfervorit que dona suport al seu equip sense defallir. Un engany benintencionat perquè l’espectacle no s’aturi.
Certament, els aficionats que assisteixen al camp són una font d’ingressos gens menyspreable per als grans clubs, sobretot gràcies a les llotges VIP i al turisme. Tanmateix, el coronavirus podria servir de pretext per assajar un nou model de negoci publicitari i mediàtic que prescindís de la seva presència activa. Un cavall de Troia capaç d’acabar amb l’únic element incontrolable del sistema. De cap manera la crisi sanitària pot esdevenir una excusa per arrabassar-nos furtivament allò que ha fet del futbol un patrimoni de la humanitat: el vincle emocional establert entre el públic i els jugadors.
El confinament ens ha empès a aïllar-nos. Avui més que mai necessitem experiències com escoltar plegats el “You’ll Never Walk Alone” a l’estadi d’Anfield. Un himne que, a més de posar de manifest la identitat compartida d’una afició, reivindica la insubstituïble comunió entre el terreny de joc i la grada. Aquest és el valuós llegat que mestres com Vázquez Montalbán i Michael Robinson ens han deixat.