Aquesta nit el Barça tindrà un nou president després d'unes eleccions que hauran estat molt diferents a totes les que hi ha hagut al llarg de la seva història. Diferents, interessants i, per descomptat, importants. Qui guanyi avui podrà dirigir l'entitat fins al 2016, quan Messi encara només tindrà 28 anys i Xavi, la mateixa edat que Guardiola quan va confirmar que podia ser el millor entrenador per al Barça.

Si fem un cop d'ull a la història, estarem d'acord que si aquests comicis són diferents és perquè mai fins avui al soci li havien posat uns deures tan complicats per anar a votar. He tingut la sensació que molts debats semblaven un concurs on el soci-espectador-oïdor havia de descobrir on s'amagaven les diferències entre els un i els altres. Vaja, com aquells passatemps dels diaris. Com molt bé es deia a un tertulià d'un programa de ràdio, aquestes són unes eleccions en què podria ser que molt socis decideixin el seu vot en el temps que van des que aparquen –se suposa que el tertulià va en cotxe a l'estadi– i arriben al seu punt de votació. El que estarà clar, sigui quin sigui el resultat, és que aquest cop sí, el que guanyi ho tindrà més fàcil per complir aquell primer propòsit que se sol dir un cop un és proclamat vencedor, de «vull ser el president de tots els barcelonistes, m'hagin votat o no».

He tingut la sort d'haver pogut viure altres eleccions –algunes molt intensament–. Clarament, hi ha un abans i un després que el marquen els comicis del 1978, els de la victòria contra pronòstic de Josep Lluís Núñez, així com els de la recuperació del sufragi universal. Perquè, per si algú no ho recorda, no sempre ha estat així. Molts presidents de la història han estat escollits només amb els vots dels compromissaris. Les del 1978 sí que van ser dures, molt dures. Els programes que presentaven els uns i els altres estaven clars i les diferències saltaven a la vista. El mateix que va passar en els comicis posteriors amb l'aparició d'aspirants, que van ser derrotats per Núñez o per Gaspart, com ara Sixte Cambra, Àngel Fernández i Lluís Bassat, o les que van donar peu a l'arribada de Laporta. En totes hi havia una diferència molt important respecte a les d'avui. Es feien en un moment en què l'entitat vivia una crisi esportiva, institucional o econòmica. Tot al contrari que les d'ara. És clar que quan les coses funcionen cal fer un esforç per afrontar un procés electoral. Però és un esforç necessari i imprescindible per mantenir l'essència de l'entitat. El Barça té la sort de tenir un mandatari elegit pels socis. Els altres es decideixen en una reunió d'un consell d'administració o en un dinar d'amics a un restaurant de luxe. Que es mantingui la diferència per molts anys.