Note al marge
Estat de putrefacció
L’Espanyol ha escrit, fa uns minuts, l’últim capítol d’una mascletada continua amb la destitució d’Abelardo. L’asturià és el tercer tècnic acomiadat i ara Rufete es convertirà en el quart inquilí d’una banqueta elèctrica. Caldrà reflexionar, detingudament, per esbrinar el perquè i quin camí s’ha seguit per arribar a aquest estat de putrefacció. Com pot un equip signar una de les millors temporades del mil·lenni, amb el seu retorn a Europa, i acabar l’any següent amb les seves carns a segona? Una metamorfosi digna de Kafka però que no ho hauria de ser tant per la quantitat de professionals que hi ha a les oficines del club i que no han vist l’hecatombe que s’avenia. L’Espanyol s’ha anat desfent, de mica en mica, al llarg d’aquesta temporada. No ha estat un error concret sinó petits detalls que, entrellaçats, expliquen l’actual situació des dels errors en els fitxatges fins a la mala tria de decisions des dels despatxos. Canvis de timó constant que han vingut de la mà d’una inversió milionària: la més alta de la història del club. 60 milions d’inversió (40 dels quals a l’hivern) per evitar el desastre. Però l’estat de putrefacció ja ho té això. Una carn no es fa malbé en un minut sinó que és un procés. El problema és no haver tingut el nas o una diagnosi prèvia de la situació. I aquí, encara que per petita que sigui, els periodistes que seguim l’equip hem tingut part de culpa en aquesta coctelera. Massa comprensius o bé massa tous amb tots els moviments del club demanant ’ajuda’ per salvar la situació. Molts ho hem fet per evitar un desastre i miràvem cap a una altra banda veient com el club es bunqueritzava protegint els futbolistes del soroll mediàtic. Un oxímoron en tota regla tractant-se de l’Espanyol que, precisament, necessita fer-se visible i transmetre la seva presència per sentir-se viu. La premsa, i més la que segueix l’Espanyol, és possiblement una de les més toves de tota primera divisió. Res a veure amb altres indrets com Sevilla o València. Però en això, molts, des dels despatxos, també s’ha confós i han creat una distància que ara, més que mai, els hi jugarà a la contra. L’Espanyol ha de ser un club familiar, proper i humil. Uns ingredients que sempre l’ha fet gran per crear empatia amb la seva parròquia. Un detall més del desgavell d’una temporada tràgica i que acabarà amb l’Espanyol a segona. Un moment per reflexionar i pensar que els clubs de futbol no són empreses a l’ús i com a mostra una paraula de Florentino Pérez. “Em va costar molt entendre com un futbolista podia guanyar molts més diners que el millor dels meus enginyers”.