Han passat tres dècades des que l’enyorat Fermí Vélez va ser el pioner de l’automobilisme català a fer les Amèriquez. Vélez, que havia destacat en muntanya –campió d’Espanya– i resistència –campió del món de la categoria C2 i quart a les 24h de Le Mans–, va demostrar que un europeu podia guanyar els especialistes americans en el seu terreny i va guanyar el campionat IMSA ISC del 1995 abans de tornar a Europa.

Vélez va ser un dels inspiradors de la decisió d’Oriol Servià de saltar l’Atlàntic el 1998. Campió de la Indi Lights el 1999, l’incombustible gironí –que demà fa 46 anys– continua actiu a la Indy intentant fer realitat el repte de guanyar les 500 Milles d’Indianapolis després d’haver estat subcampió el 2005 i amb una victòria i 19 podis. La cadena la continua Àlex Palou que, amb 23 anys acabats de fer ha necessitat només tres curses per pujar al podi. Aconsellat per Servià, pilot d’un equip ben encaminat i amb un company d’equip encara més jove al qual no s’ha de sotmetre, Palou és la il·lusió de futur d’un automobilisme català que sempre, sense excepció, ha tingut pilots de gran talent però que mai –tot i oportunitats esporàdiques de Pedro de la Rosa o Marc Gené– han estat pilots titulars en equips que podien brillar en la màxima categoria. Oriol Servià, Dani Clos, Dani Juncadella, Miquel Molina, Jaume Alguersuari –i uns quants més– van haver d’assumir més d’hora que tard que el seu futur professional no passaria per la disciplina reina... a Europa. En la categoria estrella dels Estats Units, les portes s’obren de tant en tant, encara que els programes de formació de pilots que tants bons resultats han ofert durant les últimes dècades estiguin ara en una letargia manifesta per falta de pressupost.