Opinió
A la recerca de la identitat perduda
L’entorn de l’Espanyol viu en un estat d’agitació després del descens a segona. L’aterratge és dur i molts han estat pendents dels play-off d’ascens quan fa un any inspeccionaven el mapa continental per esbrinar quin era el rival de la prèvia de l’Europa League. Un abisme. Tocar la glòria i caure a l’infern. L’Espanyol és un oxímoron perfecte. El present més immediat havia alimentat els somnis més humits de la culerada. Sense cap títol a la butxaca, els aficionats blaugrana gaudeixen caricaturitzant el seu veí i deixant aparcat qualsevol complex d’inferioritat. Les emocions oníriques van possibilitar un duel a segona entre el Barça B i l’Espanyol i, fins i tot, per fer l’alegria més gran un derbi amb el Cornellà. La traca completa per treure el qualificatiu de barceloní a l’Espanyol. Al final s’ha quedat amb la mel als llavis i el Sabadell, el tercer equip de Catalunya amb el palmarès a la mà, ha aconseguit la glòria de pujar a segona.
Més enllà d’aquestes cabòries, aquesta situació s’hauria pogut donar i deixa ben palesa quin és el present de l’Espanyol. Una realitat que l’afició ja ha de fer seva i administrar-la mentalment. Serà un any crepuscular després del desastre esportiu més gran d’aquest mil·lenni. Toca serrar les dents i convertir la ràbia acumulada en quelcom de positiu. Aquesta catarsi encara no s’ha fet i tot ho dificulta més quan veus les xarxes socials de certs jugadors. Uns futbolistes que no tenen cap mena pudor a mostrar-se com si res els afectés. Fa un any, quan Luis García agafava les regnes del juvenil de la Damm, em comentava que el mòbil i les xarxes socials havien fet molt de mal al futbolista. “Ara, cadascú està ficat en el seu propi món”, indicava l’asturià. L’essència del futbol s’ha perdut. Els codis s’han recaragolat de tal manera que les individualitats estan per sobre del grup. Una gestió comunicativa que és el batec de tota una generació de joves. Tots hem passat per moments d’adolescència i joventut on no controlàvem l’entorn. Volíem trencar límits. Però cal tenir una veu amiga que posi un topall i reordeni certes conductes. Crec que quan Rufete parla de l’àrea d’identitat aquest és un dels temes que haurà de gestionar. La imatge del club, amb aquestes actituds, surt perjudicada, i l’enuig de l’aficionat, que sent el club com a seu, va en augment. De moment, i parlo per molts aficionats, no demanen fitxatges (que també), però sí que es controlin certes actituds que embruten la imatge del club.