Si la interpretació correcta de l’absència de Riqui Puig de la convocatòria del Gamper acaba sent la que estem fent tots els mitjans i Koeman no li troba encaix en la plantilla i en el dibuix del seu Barça, el primer que s’ha de dir és que el tècnic holandès –i disculpes per l’explícita vulgaritat– els té ben posats. El mig del camp és la guàrdia pretoriana de l’essència d’allò que hem considerat el diferencial futbolístic del Barça respecte a la resta, que primer Cruyff i després Guardiola han ancorat de manera indeleble a l’iconografia blaugrana. I si algun jugador dels joves del planter reflecteix amb fidelitat aquest model de migcampista és Riqui Puig.

Però Riqui no encaixa en el 4-2-3-1. De les quatre línies del dibuix, no pot ser pivot (2) per capacitat física i en els 3 de la mitjapunta hi ha en realitat davanters dissimulats i hi ha d’haver jugadors amb recorregut de molts metres d’anada i tornada.

Significa això que Riqui ha de fer les maletes? Doncs depèn. El jugador de Matadepera necessita jugar, minuts, per sobre de qualsevol altra consideració. Perquè si no ho fa, mai podrà aspirar a tenir un paper senior al Barça. Riqui és un bombó en el mercat, però el club hauria de d’evitar de totes totes perdre el dret de recuperar-lo, per la via que sigui. Xavi no va triomfar fins al cap d’uns anys...

Raons tàctiques a banda, no es pot passar per alt que a la majoria d’entrenadors amb trajectòria llarga i uns quants equips en l’historial els costa tenir fe cega en els joves del planter i en cas de dubte, fan l’aposta segura pel veterà quan arriben a una banqueta amb tanta exigència com la del Barça. Valverde, Setién i ara Koeman en són exemples de la tendència. Guardiola, que no tenia ni 40 anys, ha estat l’altra cara i l’incomprès Louis Van Gaal, l’excepció que confirma la regla.

No cal enganyar-se. Riqui ho té difícil per tenir pes, però Ansu Fati (encara 17 anys) segurament serà habitual. No tot és l’edat, la inexperiència, l’actitud personal... També ho són les condicions futbolístiques i les d’Ansu Fati són immenses. En tot cas, a Koeman –com a tots els entrenadors– se’l jutjarà pels resultats. I si amb el 4-2-3-1 (ai si l’hagués adoptat Valverde des del primer dia...) Koeman fa un triple, no hi haurà debat més enllà dels perepunyetes. Ara bé, si no li funciona, ni el minut 111 de la pròrroga del ja llunyà 20 de maig del 1992 el salvarà.