opinió
Menys orgull, menys gironí
L’Eloi, en Pere i l’Àlex. El 2018, li tocava a l’Eloi, ovacionat a Montilivi en un Girona-València que tancava l’estrena dels gironins a primera. Llei de vida. El 2019, en Pere. Amb el traumàtic descens, aquell nano que amb tota la humilitat i discreció havia anat superant reptes, marxava cap a l’Alavés amb llàgrimes i agraint tot el que li havia donat (era recíproc) el club de la seva vida. Quedava la tercera pota del trivot gironí. L’Àlex, que havia heretat la capitania de l’Eloi però que ja feia temps que lluïa el braçalet en l’etapa més brillant. La de la Històr1a. La de l’orgull gironí.
Granell ha representat moltes coses. És la reivindicació del futbol català, per haver arribat a dalt de tot després d’haver tastat totes les categories, amb una trajectòria lluny de les bombolles en què viuen instal·lats alguns des de petits. És la constància, per haver perseguit un somni que molts, amb els seus obstacles, haurien deixat estar. I ha estat, a l’elit, la mateixa persona generosa, detallista, atenta, dedicada, compromesa i, per sobre de tot, responsable. Potser un punt massa i tot. Només ell sap com va patir els injustificables xiulets que es va haver de sentir a Montilivi. O com li han cuit els efectes de l’última garrotada contra l’Elx, conscient probablement que pujar era l’única manera d’allargar el conte blanc-i-vermell sense prendre mal. El vídeo que ens ha ensenyat el club sobre el comiat dels companys a La Vinya fa cosa de tan cru, tan íntim, tan sincer.
Sense Granell, el Girona és un altre. Menys gironí. En un context delicat, amb una reconstrucció forçada. Fa de mal dir on seria ara el club amb uns altres amos si una aposta tan agosarada hagués acabat en fiasco. Els pilars no gironins aguanten el club i el que l’envolta, també els seus propis pecats. Hi ha estabilitat i voluntat de tornar a l’elit, reiteren els que manen. No sabem si se’n sortiran i tornarem a veure un Girona de primera. Però res serà igual com la primera vegada. Amb la il·lusió i aquell punt d’innocència que encara ho fa tot més màgic. I Granell ho ha viscut com a actor principal. A dins i a fora. N’hi ha molts, de moments. No se m’esborrarà la dedicatòria que, després d’aquell 1-2 suprem al Bernabéu, va fer als presos polítics en una zona mixta immensa i atapeïda com la fira de mostres quan tot eren cents i milers. Nostàlgia pura. Sempre he estat reticent a mitificar jugadors o fer metàfores amb l’escut. Però em sembla indiscutible que el Girona tanca un cicle històric amb l’adeu de Granell. Un capità exemplar.