OPINIÓ
Maradona vist per Montalbán (I): més que un jugador
“Adiós muchachos ya me voy y me resigno.
Contra el destino nadie batalla.
Se terminaron para mí todas las farras.
Mi cuerpo enfermo no resiste más”.
Fa uns dies ens va deixar Diego Armando Maradona, un personatge del món futbolístic que no va deixar indiferent a ningú, inclòs Manuel Vázquez Montalbán. Un cop ratificat el traspàs del jugador al Nàpols, el juny de 1984, el periodista barceloní l’acomiadava amb aquesta adaptació de la lletra del famós tango de Carlos Gardel. Uns versets força actuals que resumeixen prou bé el que ha estat la seva vida i, per descomptat, la seva mort. El títol de l’article, “Ni se compra ni se vende el cariño verdadero” donava a entendre que, malgrat l’elevat cost del seu fitxatge, el futbolista argentí no havia aconseguit guanyar-se l’estima del públic barcelonista.
En un text de denúncia per la utilització dels fitxatges passats i futurs del president Núñez com a cortina de fum per tapar la seva mala gestió esportiva, Montalbán ja s’havia fet ressò l’any 1979 de l’interès del Barça en la seva incorporació quan només tenia 18 anys (“No se perdió la cara”, El Periódico de Catalunya). Tanmateix, la dictadura militar argentina i l’Associación de Fútbol Argentino (AFA) –la federeació– no van permetre la seva sortida del país i no va ser fins a pocs dies de l’inici del Mundial d’Espanya (1982) que Maradona va poder signar el seu contracte.
L’impacte mediàtic d’aquest fitxatge fou interpretat negativament per Vázquez Montalbán, perquè representava una revaloració del futbol per damunt de la política, un fet preocupant en un moment delicat pel país. A més, la desproporcionada despesa econòmica posava de manifest l’aposta del poble català pel futbol i el menyspreu envers una política massa allunyada de les seves expectatives. Després de l’entusiasme inicial per la transició democràtica, Catalunya, en veure la poca predisposició del president Adolfo Suárez per satisfer les seves reivindicacions, renunciava a la negociació política per dipositar els seus anhels en el Pelusa, un nou cabdill destinat a compensar les necessitats èpiques del nacionalisme (“Suárez o Maradona”, El Periódico de Catalunya).
Per la seva banda, el president Núñez, per justificar el cost econòmic de l’operació, adduïa el seu dret a fer un negoci beneficiós per al club, tot defugint el problema de l’atur d’aquella època. Malgrat que la rendibilitat esportiva de Maradona no va estar a l’altura de les expectatives, la seva presència als estadis esdevingué un dels pocs estímuls per a la malmesa economia espanyola (“La Guardia civil acata, pero considera dura la sentencia”, El País semanal, 1985).
La presentació oficial de Maradona davant dels aficionats es produí en el trofeu Joan Gamper. Sorprenentment, el Barça fou derrotat a les semifinals per l’Internacional de Porto Alegre i jugà per al 3r i 4t lloc amb el Colònia. Durant la retransmissió del partit, Montalbán considerà exagerada la traducció del seu nom –Dídac– per tal de catalanitzar-lo. Tot i acceptar un cert sentit de l’humor en aquesta normalització lingüística, no s’està de denunciar una certa politització dels mitjans de comunicació catalans en la utilització de la llengua, principal signe d’identitat dels catalans, per incloure els jugadors barcelonistes en la nòmina de la catalanitat. A més, el locutor també afegí que el cognom del futbolista argentí contenia la raó de ser fonamental de Catalunya: la mare i la dona. Un coincidència “providencial” que els humans han acabat d’adobar. Ara bé, Montalbán aprofita per criticar una identitat nacional del club basada en la catalanització de les figures estrangeres, quan en realitat hauria de consistir en la promoció de jugadors del planter, catalans d’origen o d’adopció (“El catalán y Maradona”, El Periódico de Catalunya).
Ben aviat, el jugador argentí es convertí en un dels ídols mundials capaç de ser, com abans havia succeït amb Cruyff, un referent de la identitat catalana a l’estranger. Tal i com li havia passat al 1976 amb el crac holandès i a la mateixa ciutat, Bangkok, sis anys després, en sortir del mateix hotel, un altre taxista vinculà la seva procedència barcelonina amb Maradona (“En un momento dado”, El País, 1993).
Sense gaire temps per adaptar-se a una ciutat i a un club nou, Maradona patí una hepatitis, segons el comunicat oficial del club, tot i que posteriorment també es parlà d’una possible infecció venèria. Vázquez Montalbán, un gran coneixedor de la psicologia humana, atribuí la malaltia a una somatització de la pressió a la que estaven sotmesos els jugadors barcelonistes, preocupats per complaure el públic, a l’entrenador i a la premsa, juntament amb l’enyorança que sentia per l’absència de la seva mare (“La hepatitis”, El Periódico de Catalunya). Un estrès emocional que l’acompanyarà tota la seva vida i que explicarà moltes de les seves reaccions. Uns mesos més tard, en un article literari, Montalbán imputarà tota una sèrie de fenòmens paranormals produïts en diferents indrets d’Espanya a la reaparició del Pelusa, el gener del 1984. En el fons, les lleis de la física estaven sotmeses a l’imperi d’un esport que esperava el retorn del seu Messies (“La señal”, El País).
Malgrat els problemes de relació entre Núñez i l’entorn de l’ídol argentí, el president va fitxar, en plena temporada, l’entrenador argentí César Luis Menotti per complaure el jugador. L’equip va guanyar la Copa del Rei i la Copa de la Lliga davant del Real Madrid i la temporada 1983-1984 es presentava amb unes perspectives immillorables. Però el trencament del turmell provocat per la brutal entrada de Goikoetxea en la quarta jornada de Lliga allunyà Maradona durant setze setmanes dels terrenys de joc i estroncà les il·lusions del barcelonisme. Així nasqué una nova rivalitat “contra natura” pròpia de l’Estat de les Autonomies entre bascos i catalans que va malmetre el sentiment de fraternitat, simpatia i comprensió construït durant el franquisme (“Nuevas enemistades”, El País). La final de la Copa del Rei disputada entre ambdós equips acabà amb un lamentable espectacle de violència futbolística. Una ferida oberta que trigà molts anys en cicatritzar. Finalment, el conflicte territorial quedà circumscrit a l’animadversió personal envers l’entrenador, Javier Clemente.
Aquests incidents van accelerar la sortida del jugador argentí, forjada pels constants conflictes amb el club. Maradona al·legà la manca d’afecte del públic i el menyspreament de la directiva, que planejava traspassar-lo, per justificar la seva voluntat de marxar. Una decisió acollida amb indiferència pels aficionats. El periodista barceloní interpretà aquesta actitud com un símptoma del desànim polític i futbolístic que amarava l’esperit culer atesa la preferència per Goikoetxea a la resta de l’Estat, però també la inconveniència de la singularitat simbòlica del Barça en aquell moment històric. La crisi política, social i esportiva del club neutralitzà qualsevol intent d’oposició a la seva marxa. Tanmateix, segurament el seu comiat amagava altres motivacions extraesportives. Entre d’altres, la possibilitat de fer negoci amb els contractes publicitaris en el mercat italià. O, fins i tot, la necessitat d’un canvi en l’estil de vida d’un futbolista acostumat a sortir de nit. (“Ni se compra ni se vende el cariño verdadero”, El País).
El 30 de juny de 1984 es feu oficial el traspàs de Maradona al Nàpols. Vázquez Montalbán va sorprendre tothom en analitzar l’herència del futbolista argentí en la cultura del país en relació a la gastronomia. La seva preferència per les hamburgueses fou una oportunitat per promocionar i publicitar un aliment propi de la postmodernitat en una cuina tan particular com l’espanyola i la catalana. Un genocidi cultural que desgraciadament, tal i com s’ha demostrat, ha persistit tot i l’absència del Pelusa (“Hamburguesia”, El País).
No obstant, cal dir que el seu llegat futbolístic també ha perdurat en la memòria barcelonista amb gols com aconseguit al Santiago Bernabéu retallant Juan José a la línia de porteria o la vaselina des de fora de l’àrea a l’estadi de l’Estrella Roja de Belgrad. Jugades increïbles que van fer somiar els culers que amb l’argentí al camp tot era possible. Una sensació que també ha estat capaç de transmetre el seu hereu al Barça i a l’albiceleste: Lionel Messi.