Opinió
El club de les excuses
La facilitat amb la qual l’Espanyol ha guanyat alguns partits de la seva lliga de segona ha fet pensar a molts, entre els quals s’inclou un servidor, que aquesta plantilla tenia prou flexibilitat per afrontar amb solvència la lliga (de segona) i la copa. Admeto que m’havia engrescat amb les eliminatòries de copa i considerava l’Espanyol un equip amb prou qualitat per arribar a vuitens i, depenent de l’emparellament, plantar-se a quarts. La realitat ha estat un cop de puny que ens remet als fets. Paladar de ric però realitat de pobre. L’Espanyol és ara un equip de segona i tots ens hem de ficar això al cap. La irrealitat de no poder veure aficionats a les grades ha mitigat els efectes de jugar a la categoria d’argent, però la realitat és dura i l’Osasuna va fer baixar l’Espanyol a la terra. Molts teòrics suplents van demostrar que no tenen nivell per jugar a primera i la direcció esportiva haurà de fer una revolució en cas d’ascens. L’Espanyol té un onze base prou consistent i aquest serà el que el retorni a l’elit. La resta de jugadors són foc d’encenalls i molts hauran d’espavilar si volen continuar en la disciplina blanc-i-blava. És així. El futbol és rendiment, però també és orgull i sentiment de pertinença. El temps de les excuses i els anys de transició ja no serveixen. L’Espanyol els ha esgotat amb el descens. Aquest any és el curs de posar les bases de present i de futur. Exigència màxima en cada partit, sigui quin sigui l’escenari, en cada entrenament o en cada roda de premsa. Aquesta ha de ser la identitat del nou Espanyol. No donar res per perdut i construir un bloc de present i de futur al voltant de futbolistes ambiciosos i amb orgull de pertinença. El futbolista nuclear d’aquesta revolució ha de ser Nico Melamed. No aixeca la veu, però té instint d’assassí. Lluita cada pilota com si fos l’última i té aquella alegria pueril que el fa ser un futbolista sense por, conscient que costa arribar al primer equip de l’Espanyol. I és que qualsevol jugador que vesteixi la blanc-i-blava ha de ser conscient que és un privilegi. Només respectant els símbols, l’escut i l’afició aquest club podrà créixer. El partit contra l’Osasuna va ser un nyap. Un avís per a navegants del qual cal prendre nota per la forma i el fons. Es pot perdre, de fet en qualsevol esport es perd més que es guanya, però cal competir, donar la cara i que quan et miris al mirall tinguis la consciència tranquil·la. Aquest és el camí per millorar un club i no quedar-se instal·lat en les engrunes del passat.