L’entorn de l’Espanyol està cremat pels greuges arbitrals viscuts a El Molinón diumenge. Sí, l’àrbitre i el VAR van tenir un pes important en l’empat final empassant-se un penal clar sobre Óscar Gil i estalviant-se l’expulsió, per segona groga, de Javi Fuego. No és la primera vegada, al llarg d’aquesta temporada, que el conjunt blanc-i-blau veu com li fiquen la mà a la butxaca. És fàcil ficar-se amb l’Espanyol i surt gratis. No hi ha un altaveu mediàtic potent que es faci ressò de les injustícies arbitrals. És així. L’Espanyol fa molt de temps que no és un club respectat a Madrid. No ho era a primera i, amb més motiu, tampoc ho serà amb el club a segona. Una lliga menor i fora dels grans circuits televisius. Jugar a segona té aquestes coses. És l’aperitiu final del telenotícies i només parlen de tu si hi ha un fet eloqüent. L’actualitat de l’Espanyol es resumeix a veure com està la classificació cada dilluns. L’únic moment de glòria va ser el golàs de Raúl de Tomàs contra l’Almeria. Allà tothom va veure que l’Espanyol encara està viu, però a segona divisió. Un gran club amb peus de fang. I això ho saben els dirigents federatius que hi ha a Madrid, i sense cap claca mediàtica no hi ha cap ressò per fer patents les queixes arbitrals. És perdre el temps, com també ho és la tàctica dels dirigents de l’Espanyol d’anar amb el lliri a la mà i la genuflexió verbal. No servirà de res, però potser tampoc guanyaria res fent queixes més rotundes i amb focs d’artifici. És la trista realitat. L’Espanyol ha de centrar-se i concentrar-se en el seu futbol. Aquest és el que li retornarà el seu lloc de privilegi històric d’on no hauria d’haver-se mogut. El joc és el que elevarà el nivell de la institució i on es focalitzarà l’èxit o el fracàs de la temporada.

Perdre el temps amb els àrbitres és d’una inutilitat absoluta i els dirigents de l’Espanyol ho saben. A més, no és l’estil de Durán. Un tecnòcrata del futbol acostumat al treball burocràtic però no a prendre decisions contundents. Per fer-ho necessita un Ángel Torres de torn, el que era el seu president al Getafe. Quines coses. El Getafe, club madrileny, de primera, que s’ha anat fent un nom en els últims anys. L’Espanyol ha transitat pel camí invers tot i tenir una massa social ostensiblement superior i un bagatge històric descomunal. Les comparacions són odioses, però són el reflex de l’actual debilitat institucional del club. Una dura realitat que només salvarà el futbol, i no els àrbitres.