La revisió de l’informe dels Mossos sobre el ‘Barçagate’ causa, en primera instància, una desolació profunda perquè la valoració que fa la policia dels indicis trobats, de la documentació obtinguda i dels testimonis que han declarat tritura tot el conjunt de valors que propugna el barcelonisme des de temps immemorials. L’ADN Barça no és només una manera de jugar, és igualment una ètica, unes línies d’actuació molt ben delimitades que la idea de difondre missatges positius de la junta ja portava al límit i que han quedat esclafades quan l’estratègia ha passat a ser l’erosió de la imatge dels desafectes, l’elaboració d’informes i de llistes negres. Són càrregues de gran profunditat al cor del barcelonisme. És tan indigerible com el pas d’Unicef a Qatar. La visió positiva destaca que el cas ha aflorat perquè el Barça és socialment viu i que la manera de recuperar la salut és curar la malaltia. Certament, no tots els clubs poden dir el mateix.

Encara amb molts interrogants plantejats, ara coneixem la fotografia de l’informe policial, que no necessàriament s’ha de correspondre fil per randa amb una futura veritat judicial. Però alguns indicis costaran de desmuntar. Si els Mossos no havien aconseguit contractes i documents quan els havien requerit i els han trobat en els registres, fins i tot a casa del mateix Bartomeu; si totes les declaracions apunten a Jaume Masferrer com a cervell i controller de l’operació; si tot responsable del Barça que protestava perquè al seu departament li imputaven la factura d’un servei que no havia demanat rebia com a resposta que “ve de dalt”; si el trossejament dels serveis va acompanyat de factures d’empreses creades ad hoc per donar-hi cobertura; si realment hi ha factures que han triplicat l’import respecte al que s’havia acordat... Serien massa casualitats perquè cap fos veritat.

Jaume Roures, antagonista declarat de la junta de Bartomeu, torna a entrar en escena amb força. S’ha constituït en acusació popular i això, habitualment, desemboca en judici. Al futur president se li planteja un dilema. Tots tres aspirants saben que en els últims temps el Barça no hi ha anat a buscar res de bo, als jutjats. Però si el nou president té la intenció de girar full, de fugir d’una judicialització que no controlaria per dedicar-se a convèncer Messi, a fer un bon equip i a fonamentar una viabilitat econòmica, més d’hora que tard toparà amb la necessitat –gairebé obligació– de defensar els interessos patrimonials del club, que els Mossos consideren ara mateix perjudicats en aproximadament un milió d’euros.