TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
El futbol insultat
a l'alça
L'aposta per Pedro. L'alineació de Pedro en la semifinal i la final del mundial ha estat un dels grans reconeixement que s'endú la Masia del Barça, però especialment Josep Guardiola, criticat perquè algun cop no ha estat gaire hàbil en els fitxatges, però que en realitat ha estat determinant en l'aposta per jugadors del planter. Que Pedro jugués la final va ser com dir al Pep: «Tu sí que ets un crack.»
Han estat dos anys plens d'insults i menyspreu declarats sense dissimular. Es fa difícil acceptar ara que aquesta gent que ha posat sota sospita constantment el Barça, ara lloï el joc de la selecció espanyola, quan aquest èxit, precisament, només s'entén amb la manifesta aportació dels futbolistes de la Masia. Ni tan sols portades emparant-se amb paraules catalanes («Visca España») serveixen de desgreuge per tanta ofensa en aquesta darrers anys.
Hi ha una tira còmica que aquests dies ha il·lustrat perfectament el que és el segell que defineix el que és espanyol: si ho fas com a català o com a barcelonista no té lloc, no mereix atenció, és prescindible i, a més, és brutícia pura, no així si el mateix, absolutament el mateix, ho manifestes com a espanyol. Així s'entén com vestits del Barça el futbol de l'equip català ha estat insultat constantment per directors de diari, periodistes i gent de tota mena que, en canvi, ha caigut rendida als peus dels barcelonistes quan aquests s'han vestit amb la roja.
Ha estat fastigós el discurs que s'ha construït durant aquests dos anys per posar sota sospita tot el que feia el Barça. Els hauria de caure la cara de vergonya, a tots aquests impresentables que pretenen que no mirem enrere. Doncs sí, hi mirem en aquest cas particular perquè s'ha tensat tant la relació, que hi havia directors de diari que constantment han pretès denunciar que el que feia el Barça no era pas obra d'una feina feta a consciència, sinó d'ajuts arbitrals. Hi ha gent que hauria de quedar incapacitada per exercir la professió, especialment per aquest linxament que s'ha tramat a consciència contra tot el que feia el Barça, sovint el seu entrenador (Josep Guardiola) i per norma tot el que envoltava el ja expresident Joan Laporta.
Ara no hi ha motiu per celebrar res, si no és el brindis pel segell d'una manera de treballar i de fer les coses, que arrenca amb Cruyff i es plasma amb la marca de la Masia, i que ha mostrat al món que la feina que es fa a Can Barça no té res a veure amb villaratos, canguelos, cagómetros, àrbitres ni res semblant. Si d'això s'ha beneficiat la selecció espanyola, doncs millor per a ells, però ara que no vinguin a buscar complicitats.
Felicitats al futbol, al bon futbol i a la feina ben feta que, com diria l'anunci aquell, no té fronteres. I felicitats també a Carles Puyol i Xavi per expressar amb la senyera a la mà que se sentien cofois. Endavant aquest esperit desacomplexat, malgrat que també pugui ser material inflamable per als de sempre.
de baixada
Touré i abans Eto'o. La marxa de Touré deixa la fotografia de molts diners a sobre de la taula per la transacció, però la intranquil·litat per la pèrdua d'un immens jugador. El Barça no va fer bon negoci amb la marxa d'Eto'o la temporada passada. Va ser un negoci nefast. I amb l'adéu de Touré, no voldríem un segon episodi de sortida de jugadors imprescindibles i que després de la seva marxa l'equip ha perdut potencial.