Johan Cruyff o com enganyar la parella per un bé superior
Laporta va encendre la metxa de l’ambició amb un discurs a mig camí entre la sessió TED d’un emprenedor mediàtic i un Fidel Castro madur enfilant de nou Sierra Maestra i, evidentment, l’exhortació havia de tenir el seu punt de partida amb Johan Cruyff, el principi de l’inici, i el record d’un cap de setmana matrimonial al Montanyà cercant les empremtes del que saltava amb dificultat la tanca publicitària de Wembley mentre Koeman rebentava els traumes a la dreta de Pagliuca.
Era la primavera del 2012. Vaig organitzar una estada al Montseny, en una suite a l’hotel Montanyà. “Tu al Montseny? Mai m’havies parlat del Montseny.” “Ho sé. Ho sé. Però tothom canvia de preferències; mira, abans m’avorria en Josep Pla i ara, no ho sé, arribo a llegir El quadern gris amb cert plaer estètic. Estic madurant.” Teníem els nens petits i tot el que fos evadir-se del plor d’un infant era el millor dels mons possibles, per això ens recordo relaxats, amb el rellotge desocupat, esmorzant asseguts tot revisant sense pressa articles d’opinió mediocres i dient-li que en Cruyff vivia per aquella zona i, no ho sé, “podríem caminar perquè potser ens el trobaríem”. Deixa la premsa. Em mira. “Què dius? No estàs parlant seriosament?” “A veure, no dic que anem a perseguir-lo, però aquí al costat hi ha una urbanització agradable per passejar i, mira, pot estar bé com a pla de mig matí.” Va acceptar amb aquell esguard on meditava si la fórmula nupcial de la salut i la malaltia incloïa també els trastorns obsessius compulsius.
Dit i fet, comencem a deambular sense rumb, resseguint els carrerons d’una urbanització on la quietud podia arribar a ser angoixant i on divisar-hi una parella caminant sense un propòsit ferm, un pèl sospitós. Silenci inapel·lable trencat per la fressa rugosa d’una porta que s’entreobria, girem el rostre a mode d’acte reflex i sí, a dos metres nostre teníem en Johan Cruyff sortint de casa seva. No dic res. No puc. Li volia explicar tantes coses i amb tanta eufòria que podia semblar perillós. Ens saluda i un servidor mai s’ha sentit tan groupie com quan vaig aixecar la mà perquè tenies les paraules encallades a la tràquea. No demano cap foto, cap autògraf, cap gràcies, cap res de res. Marxa amb el cotxe per anar a jugar al golf i jo em quedo palplantat com una pel·lícula romàntica on la protagonista fot el camp camí cap a l’aeroport. La meva dona riu i jo sento com les cames em fluixegen i una dèbil suor m’humiteja l’esquena, una emoció bessona de la palpitació hiperactiva en veure que el seu nom torna amb sinceritat després d’uns anys de penúries identitàries; apreciar com s’obre el discurs d’una presa de possessió prenent el model d’aquell que ens va ensenyar a ser grans, a pensar que el Barça sempre s’ha aixecat de nou quan ha tornat a ser qui realment és.