opinió
Sospitosos habituals
El futbol és un territori on conflueixen els somnis i les passions, moltes indesxifrables per al profà aliè al sentiment de pertinença que destil·la ser d’un equip. En aquesta pàtria imaginària els jugadors representen uns colors i els aficionats, en un acte de solemne democràcia, posen les mans i el cor en un exercici de pura alquímia sentimental damunt els onze homes que trepitjaran la gespa el dia de partit. Els èxits, els fracassos i les il·lusions presents i futures estan sobre les seves espatlles. Una transmissió col·lectiva per a qui els ha de representar. El fracàs de l’equip és un punyal a l’esquena i la glòria d’una victòria, un impuls emocional que fa cicatritzar les ferides de la rutina diària. És la màgia del futbol. Un esport de masses que fa temps que ha entrat com un cicló en l’ànima de multituds d’aficionats arreu del planeta. Ara, els seguidors estan despullats de l’element que feia convergir aquestes passions: la presència a l’estadi, el lloc de comunió col·lectiva. Estan orfes i, segurament, les derrotes encara són més doloroses i provoquen més angoixa. Temps de pandèmia.
L’epidermis del seguidor blanc-i-blau té un posat rogenc des de fa molts mesos. La coïssor del descens encara cou i tot el que faci olor de passat és vist amb decrepitud i ràbia. Normal. La decepció de veure el seu equip a segona divisió és un flagell continu per a l’autoestima i enmig d’aquestes figures hi ha diversos futbolistes que semblen sospitosos habituals. Un és David López. El santcugatenc ha agafat el relleu dels ínclits Javi López i Víctor Sánchez com ase dels cops. És el cap de turc perfecte que representa la connexió amb el passat. Molts aficionats no se senten representat per ell o, més ben dit, s’han fatigat de veure les mateixes cares i el relacionen amb el fracàs. En aquesta llista de difunts també trobaríem Diego López, Darder i Melendo, per citar-ne tres exemples. David López és el capità de l’equip i té un posat en la gestió del vestidor similar a la figura pausada de Javi López. Líder silenciós gens implosiu, però metòdic. No és amant de fer cap gest cap a la galeria, tot el contrari, els moviments, molts intel·ligents, els ha fet de portes endins. De fet, el club va emetre ahir un petit vídeo a les seves xarxes socials en què se’l sentia fent una arenga als seus companys abans de començar el partit davant el Logroñés. Molts es van quedar sorpresos per la seva fina eloqüència sense escarafalls, però diàfana d’un futbolista que sent el club com qui més i d’un compromís sense artificis d’un capità que està en deute amb l’afició i, de la qual, se’n considera part indissoluble. Un sospitós habitual que ha fet molts sacrificis en silenci, que ha vessat llàgrimes amargues de ràbia i que no s’aturarà fins a veure el seu Espanyol, de nou, a primera. Un sospitós habitual que és referència per a molts joves del planter i que va viure una autèntica odissea abans d’arribar al primer equip. La ràbia encesa d’un descens no ens ha de fer perdre de vista el patrimoni futbolístic d’un capità en majúscula que honora el 21, el de l’etern Dani Jarque.