L’EDITORIAL
Jason Dupasquier ens encongeix el cor
La mort d’un esportista en competició, se’n podria dir en acte de servei, és una notícia demolidora i entristidora. L’esport implanta i sosté com poques activitats el principi de superació personal. Què és, per a un noi de 19 anys, la superació? La resposta és molt senzilla: millorar el resultat de la temporada anterior, de la cursa anterior, ser més ràpid que la volta anterior...
Ningú que no senti addicció per l’adrenalina que proporciona la velocitat s’enfila a una Moto3 que fa 240 per hora a la recta de Mugello. Dupasquier no era un nouvingut, ni un eixelebrat. A put de fer 20 anys –el líder del mundial, Pedro Acosta, n’acaba de fer 17– tota la vida havia viscut un ambient de competició a casa –el seu pare, Philippe, va retirar-se de la competició fa tot just dos anys havent guanyat 25 títols estatals de motocròs i supermotard– i aquesta era la seva cinquena temporada en motociclisme de velocitat. Dissabte se li van creuar pel camí les pitjor circumstàncies possibles: un vol imprevist, una caiguda molt dura, de molts metres, a molta velocitat i sense avisar. Per als pilots les fractures formen part d’allò que és quotidià. Lesions cranials i toràciques, en canvi, són el més temut. El pare de Jason, Phillipe, va néixer el 1974 i als 6 anys ja competia. Fins als 45. Impossible saber les vegades que va acabar lesionat. Jason va néixer l’any 2001 i la fatalitat s’ha creuat amb la seva vida massa aviat. No sabrem mai si hauria pogut ser campió del món, o simplement guanyador d’una cursa, o si hauria pogut pujar a un podi aquest mateix any. Sí que es pot afirmar que ha perdut la vida fent el que volia fer, quan centenars de joves moren cada dia en circumstàncies deplorables buscant un futur al nord de la Mediterrània, víctimes de conflictes bèl·lics, de repressió o simplement defensant quatre pertinences miserables. De Dupasquier en sabem el nom, Jason. Dels altres no. Màxim respecte i reconeixement per a tots.