Opinió

Vázquez Montalbán: un clàssic del barcelonisme per a temps convulsos

La pandèmia ha posat en dubte un model de gestió basat en l’augment exponencial dels ingressos sense control de la despesa, que ha comportat un endeutament rècord i la impossibilitat de reforçar-se
També hi ha una pèrdua del simbolisme del club, especialment greu perquè la situació política catalana ha propiciat que el Barça deixi de ser “l’exèrcit simbòlic de Catalunya” perquè la temperatura emocional del país ja no es mesura al Camp Nou
La pèrdua d’ingressos generada per la pandèmia també pot ser un oportunitat que se’ns ofereix per retrobar-nos amb nosaltres mateixos i recuperar un sentiment identitari que havia quedat soterrat sota el pes de l’economia.

El tancament del mercat de fitxatges i l’aturada de la lliga pels compromisos internacionals ens ofereixen un parèntesi per poder reflexionar amb una certa distància emocional sobre el present i el futur del FC Barcelona. Diuen que els grans jugadors són aquells capaços d’aplicar la pausa al seu joc per després accelerar-lo un cop avaluada quina és la millor decisió a prendre. En aquest moment en l’entorn del club es detecta un cert desencantament o desorientació. Fins i tot, podríem parlar d’una crisi, un període de canvi que segurament ofereix una oportunitat per reconstruir-se tornant a les arrels i recuperant la identitat pròpia del “més que un club”. Un passat desconegut per a les noves generacions que han crescut a l’aixopluc de l’embriaguesa de l’èxit, però que ha permès a molts culers continuar sent fidels al seu equip malgrat les derrotes.

La impossibilitat de renovar el contracte de Leo Messi ha estat la gota que ha acabat amb la paciència de molts aficionats culers i ha deixat al descobert la feblesa d’una institució que en els darrers anys s’agafava al 10 com a solució de totes les seves contradiccions. D’ençà que l’any 2003 Joan Laporta va guanyar les eleccions amb una junta de la que també formaven part els presidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, hem gaudit del millor Barça de la història, però també hem arribat a un atzucac. Al llarg de la seva història, el club se n’ha trobat d’altres i sempre els ha superat posant per endavant el vincle emocional que uneix la seva massa social. Més enllà de buscar culpables, una actitud que sovint evita la recerca de solucions, el que ens cal és construir un relat que aglutini el barcelonisme per superar conjuntament aquesta travessa del desert.

Des del meu punt de vista, la crisi actual és greu perquè afecta les dimensions vitals del club: institucional, esportiva, econòmica, social i simbòlica. A nivell institucional, durant aquests anys hi ha hagut dues mocions de censura, una dimissió, una acció de responsabilitat –en l’horitzó s’albira la possibilitat d’una altra– i diverses denúncies als jutjats.

En l’àmbit esportiu, l’equip ja no és el referent mundial admirat arreu i del qual tothom en volia formar part. El primer a abandonar el vaixell va ser Neymar, després Leo Messi va enviar un burofax explicitant el seu desig de desvincular-se del club i finalment no s’ha pogut renovar el darrer supervivent d’aquell trident màgic sorgit de La Masia que va copar el podi de la Pilota d’Or. Tot això amanit amb doloroses derrotes per golejada en la Lliga de Campions que assoliren el seu zenit amb la humiliant desfeta per 2-8 davant del Bayern de Munic.

Econòmicament, la pandèmia ha posat en dubte un model de gestió basat en l’augment exponencial dels ingressos sense control de la despesa, que ha comportat un endeutament rècord i la impossibilitat de reforçar-se i, inclús, d’inscriure jugadors com Messi, el millor actiu per aconseguir patrocinis i vendes per marxandatge. Tot això amb la necessitat d’invertir en la reforma d’un estadi que permeti generar més recursos, sota el control d’uns avaladors que no estan disposats a perdre diners i amb l’amenaça de la conversió en una Societat Anònima Esportiva. El Barça ha deixat de ser el club més ric del món i ara assisteix impotent a l’exhibició de múscul econòmic del PSG –el nou màxim antagonista en el negoci futbolístic–, el City, l’United, el Chelsea i, fins i tot, el Real Madrid.

En l’àrea social assistim a un enfrontament amb les penyes, autèntica ànima del barcelonisme popular, i també a un emprenyament dels aficionats que es manifesta en xiulades a determinats futbolistes als quals es responsabilitza de la situació esportiva i econòmica. Però el més greu, sens dubte, és una desafecció que amenaça de buidar de nou l’estadi com succeïa el segle passat. De moment, més de 25000 socis han aprofitat la pandèmia per no assistir a l’estadi aquesta temporada.

Finalment, també hi ha una pèrdua del simbolisme del club. Pot ser que aquest fet sigui el més greu, en el sentit que en altres moments històrics on hi ha hagut dificultats similars, el component identitari ha estat clau per superar els entrebancs en altres àmbits. La situació política catalana ha propiciat que el Barça deixi de ser “l’exèrcit simbòlic de Catalunya” perquè la temperatura emocional del país ja no es mesura al Camp Nou sinó a les manifestacions ciutadanes. A més, la sintonia amb Florentino Pérez en relació a la Superlliga o al fons d’inversió CVC, està afeblint l’antagonisme congènit amb el Real Madrid amb qui ara anem de la mà per lluitar contra la UEFA i els clubs propietat de gran milionaris.

En els escrits de Vázquez Montalbán dedicats a reflexionar sobre el Barça podem trobar punts de referència per orientar-nos enmig d’aquest laberint. Un dels més clarividents en relació al sentit de l’afició barcelonista és “El Barça és el nostre club”. Es tracta del primer manament del “Decàleg del culé” (Ed. Columna, 1992), un text redactat poques hores després de l’eliminació en la prèvia de la Copa d’Europa pel CSKA, que ens ofereix alguns senyals per guiar-nos. Propostes redactades des de l’esperança en els temps i els culers futurs que han de saber que estem compromesos en l’escassedat i en la riquesa per una església metafòrica però real.

En el pla institucional, Montalbán defensa que l’adhesió de l’aficionat no pot dependre d’una junta directiva concreta o d’un president determinat. Per això proposa el manteniment del compromís amb el club quan hi ha un dirigent contrari a les pròpies idees com “una prova autèntica de pertinença a una comunitat”. Evidentment, això no vol dir que no es pugui expressar el desacord amb la seva gestió, però en cap moment es pot desitjar una derrota esportiva per fer caure un president (acusació de la qual es va haver de defensar en més d’una ocasió).

Pel que fa a la parcel·la esportiva, més enllà de fílies o fòbies per determinats jugadors que sovint responen a aspiracions particulars, l’escriptor barceloní recomana assumir l’equip actual com “el nostre equip”. Fins i tot, acceptant-lo en les derrotes més doloroses i inexplicables com les del Benfica, el Metz, l’Steaua (ara hi podríem afegir les del Liverpool i el Bayern). D’altra banda, tenia clara quina era la política esportiva que calia implementar: un gran nombre de jugadors del planter que sabessin jugar de memòria segons un sistema de joc implantat a les categories inferiors reforçat amb alguns dels millors jugadors del món en posicions clau com la davantera o el centre de la defensa.

En l’àmbit econòmic, Vázquez Montalbán insisteix que cal evitar la conversió de la institució en una SAE sotmesa a interessos ocults, un fet que suposaria “desvirtuar el club en grau superior al que podria representar perdre la categoria en la lliga”. Per tant, abans debilitar-se esportivament, traspassant jugadors o pagant pitjors salaris, que perdre la propietat del club. A hores d’ara no sabem fins a quin punt els préstecs vinculats a fons d’inversió suposen un risc per a un model en el qual els socis encara tenen la darrera paraula.

Socialment, Montalbán recomana lluitar per evitar que el Camp Nou quedi envaït per la “immensa tristesa d’una catedral buida” quan es pateix una mala temporada. I, encara menys, deixar la militància barcelonista en mans de grups violents que no pretenen custodiar una memòria sentimental sinó esbravar-se. Afortunadament sembla que en aquest punt hi ha un consens total dins del barcelonisme, tot i alguns episodis lamentables en algun desplaçament. També encoratja els culers a fer apostolat de la seva pertinença i aspirar que en qualsevol lloc del planeta hi hagi una penya barcelonista. En aquest sentit, cal valorar un moviment que representa el club arreu del món i li atorga visibilitat.

Finalment, a nivell identitari, el periodista barceloní afirma amb rotunditat que, tot i existir aficionats d’un club que ho són només per les seves victòries o derrotes esportives, “si s’és del Barça per la seva Història, s’assumeix tot el que vol dir que el Barça és més que un club”. Un vincle que comporta acceptar el seu valor simbòlic nacional i reconèixer el fet diferencial català. El barcelonisme ha de ser un instrument al servei d’un catalanisme integrador socialment i culturalment. Assumida la reivindicació més nacionalista pels dirigents polítics, el simbolisme de l’entitat queda en mans dels anomenats “futbolistes ètnics”, és a dir, jugadors del planter, catalans o no, amb els qui els aficionats es poden identificar i que representen un tarannà propi del país i del club. Ara bé, les identitats també es construeixen antropològicament al voltant d’un enemic exterior capaç d’aglutinar les forces interiors. Per molts interessos econòmics comuns que hi hagi, recuperar l’antagonisme amb el Real Madrid propi del sentiment barcelonista és quelcom imprescindible.

Segurament La Masia seria un dels pals de paller entorn del qual es podria arribar a un consens institucional, recuperar l’excel·lència esportiva, millorar l’economia, apaivagar el desencís social i reivindicar el simbolisme del club. L’atribució del número 10 a Ansu Fati per part del club sembla anar en aquesta direcció. En els darrers anys semblava que els culers havíem abandonat el pessimisme històric forjat per algunes desgràcies inexplicables. La pèrdua d’ingressos generada per la pandèmia podria ser un episodi més que confirmés aquest destí tràgic. Tanmateix, pot ser un oportunitat que se’ns ofereix per tornar a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i recuperar un sentiment identitari que havia quedat soterrat sota el pes de l’economia.

Sovint, davant d’algunes situacions controvertides vinculades al barcelonisme o a la vida política i social del nostre país, molta gent es pregunta què diria Vázquez Montalbán. Segurament resultaria massa agosarat posar en veu de l’escriptor barceloní opinions i judicis sobre els nostres dies o, fins i tot, hi hauria el risc de caure en una instrumentalització del personatge per defensar determinats interessos. En canvi, podem recórrer al seu llegat literari i periodístic per veure què va dir en circumstàncies semblants a les actuals i, malgrat el pas del temps, deixar-nos interpel·lar per les seves respostes. En temps convulsos es recomana recórrer als clàssics. Doncs bé, un dels més reconeguts i amb major prestigi és sens dubte Montalbán. De la seva mà podem recuperar l’essència d’un barcelonisme que potser ha oblidat la raó de ser d’una entitat que és més que un club de futbol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)