Els aficionats estan excitats perquè Xavi imposa una disciplina bàsica a joves milionaris que usen el seu físic com a eina de treball i, d’altra banda, certs sectors alarmen donant la imatge que la normativa de sentit comú imposada pel nou entrenador és pròpia d’un gulag. Calma i mesura. Xavi marca una mitja jornada laboral i una estada raonable al lloc de treball perquè hi hagi control sobre l’alimentació, reforçament del grup, i una responsabilitat individual dels jugadors amb l’entitat, sumat al fet d’un ordre d’horaris abans dels partits equiparable a tota persona amb certa rutina saludable que arriba a la feina havent dormit uns mínims. Res fora del normal si vius en el món real, i cap mena de reminiscència d’un camp de treball si no és el d’estiu a Puigcerdà de Masterchef.

Així doncs, aquest fet no hauria de ser notícia i hauríem de posar el focus en els vicis generats després de la marxa de Luis Enrique per entendre el motiu pel qual avui parlem d’unes decisions conseqüents de qualsevol empresa normal, i sobretot, de les raons que varen portar els dos entrenadors més estrictes a nivell de professionalització, Guardiola i Luis Enrique, a marxar pel seu propi peu a pesar dels èxits aconseguits.

Per tant, no ens enganyem, deixem-nos d’explicar qui arriba primer i si esmorzen soja, perquè en les històries posteriors als triplets hi tenim el vertader problema i per tant, quan apareixen els dubtes raonables sobre si Xavi serà capaç d’aguantar aquest model amb l’arribada de les victòries, llavors el club s’ha d’exigir mantenir la normalitat recuperada per evitar caure de nou en el mal endèmic de la panxa plena. Ja ho hem passat, ja ho hem patit, i no cal tornar-hi.

Fins llavors, no alimentem el discurs de la disciplina perquè aquí no hi ha cap Rinus Michels ni cap nord-coreà amb l’arma carregada, tan sols és tornar al camí d’on no s’hauria d’haver marxat: el de restablir els hàbits d’uns treballadors, essencials perquè els seus triomfs facin girar la prosperitat econòmica i emocional de l’empresa. En definitiva, no és extraordinari el que passa, és simplement normal, no viuen a un gulag, sinó que compleixen una jornada laboral a una ciutat esportiva fantàstica.